Una Mente Maravillosa

Una Mente Maravillosa

A Beautiful Mind

"Sólo en las misterioras ecuaciones del amor puede econtrarse alguna lógica"

Jure per damunt de tota la meua col·lecció de maxi-penjolls que aquest treball l'he fet jo, i que totes les idees exposades i explicades són fruit del meu esforç. 

00:40

" Para triunfar necesitamos resultados."

Com podem distingir si un deportista es bo o roí?  Segons el número de gols que marca? Ens hem de fixar de fixar en els seus resultats. O per demostrar que ets un bon alumne?  Aleshores també necessitem proves, les notes. Però realment ho representen tot les avaluacions, les notes...? Durant la nostra vida haurem de mostrar a la resta les nostres qualitats i això l’hem de fer mitjançant la mostra dels nostres resultats, no obstant això crec que hauriem de tenir en compte més coses que les notes, el treball diari, l'actitud...

03:10

"Lo quiere todo para él"

Hi ha moltes  vegades en què som uns egocèntrics, només pensem en allò que ens beneficia. És instintiu i natural que cadascú es defense d'allò que l'envolta i vulga sempre el mirllor per a ell. No obstant això som humans, éssers socials que necessiten els uns dels altres, per aquesta raó creec que en compte de pensar nombés en la nostra vida hauriem de tenir en compte el que passa a la resta. 

•08:20

"Nací con dos raciones de cerebro y una sola de corazón"

Potser els ésse humans necessitem pensar menys i sentir més. Hem d'apreciar el que tenim, cada instant que ens dóna la vida, cada suspir cada llàgrima, cada somriure, en compte de calcular i emprar fórmules. Perquè... què som sense amor? No som res. L'amor, la relació amb la resta són com l'oxígen. 

 11:08

“¿Y si nunca se te ocurre esa idea original?”

I si et passes toda la vida treballant, pensant i aquesta idea no arriba. Has perdut el temps?

Quina es la raó per què unes idees ens arriben abans i altres no?

Moltes vegades he escoltat que la paciencia es la mare de la ciencia, cal esperar. Si t’esforces podràs fer-ho. Has de creure. 

16:11

 " Son las plumas merecidas por un miembro que alcanza el logro de una vida". 

En aquesta vida tots esperem que el nostre treball tinga un reconeixement. Es una de les necessitats que hi ha a la piràmide de Maslow. Per a què ens serveix matar-nos a treballar si després ningú va a valorar allò que hem fet?

22:01

"Para mejor resultado cada miembro tiene que hacer lo mejor para el y para el grupo"

Si es tracta d'un grup no pots pensar tan sols en ti perque les teues actes també influeixen als demes, hi ha que pensar en un mateix però tambe en la resta. Si es treballa tots junts es molt mes probable que s'obtenen uns millors resultats, hi ha moltes coses que un sol no el pot fer, necesita ajuda.

31:49

“El genio ve la respuesta antes de la pregunta.”

Al llarg de la nostra vida trobem gent que té moltes habilitats i destreses que fan que siguen únics en el seu treballs. Persones que saben de tot i que responen a tot.

Quina diferència hi ha entre un geni i un superdotat? El superdotat és magnífic en quasi tots els camps, el geni només en u. Però està  be ésser un geni? Te avantatges ser millor que la resta? Veure a resposta abans de ala pregunta? No diuen que “ aquell clau que sobreïx més e aquell que més colps se’n du”?

32:13

“Las convinciones son un lujo para aquellos que se mantienen al margen de los demás”

Moltes vegades generalitzem. Resultat d’aquestes conviccions ens mantenim allunyats de la resta. Sempre es millor tornar la cara i no ver tot el que passa al món veritat? Continuar al marge veritat? Si... en tal lloc estaran malament però que puc fer jo? No puc fer res. No, aquesta no es la actitud.

Qui no s'ha ficat davant la televisió ha vist les notícies i s'ha sentit malament per tot el que pateix la gent a l'Àfrica  i a la mitja hora ja no s'ha enrecordat? Si pensem que a l'Àfrica tot va malament, estem convençuts d'açò i de que la situació no va a canviar mai... és aquesta la solució? Mantenir-s al marge de la resta? No són els humans éssers socials que necessiten del benestar dels altres per a viure ells? 

50:00

 " No hay nada seguro, es lo único que se."

Podem saber-ho tot? Podem saber si tot es segur? No. Tenim limitacions. No hi ha res segur. La vida dóna molts colps. Una vegada ets aquí t’envia allà, una vegada estàs allà t’envia aquí.  Potser el dia de demà t’alces i potser no. No hi res segur. Tal vegada la setmana que ve et diagnostiquen una malaltia terminal, tal vegada no... I que faries aleshores? No hi ha res segur. Ni tan sols la nostra pròpia existència... Us imagineu que tot açò fora un somni?

En molts assumptes personals i sentimentals, tot allò que aprenta ésser segur es pot desmoronat en qualsevol moment. L'ex`perìencia de molts anys ens van fer veure que tot el que pareixia segur, mb una altra mirada canvia a tenir ments estabilitat i convicció

La vida es aixina.

1:15:00

“La pesadilla de la esquizofrenia es no discernir entre lo real y lo irreal”

Què es l'esquizofrènia? 

L'esquizofrènia és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir propositivitat vital adequada. La seua causa no està aclarida del tot, probablement un defecte bioquímic o microestructural cerebral siga  el detonant de la malaltia. Existeix una gran varietat de símptomes indicadors d'esquizofrènia com les alteracions del pensament, al·lucinacions, moviments anormals i alteracions de la motivació. L'esquizofrènia genera moltes dificultats per a emetre un diagnòstic. Alguns  factors que intervenen en la seva aparició, entre ells l'herència genètica, alteracions en la migració de poblacions cel·lulars durant el desenvolupament embrionari, l'ús de drogues i l'estrès ambiental. És una malaltia crònica però pot millorar amb el tractament, sobretot farmacològic.

Us imagineu emmaleir d’esquizofrènia i que us digueren que molts dels moments més importants de la vostra vida no els heu viscut realment, que han sigut al·lucinacions originades pel vostre cap? Jo no m’ho creuria, ha de ser difícil assimilar aquesta situació. No obstant això si ens parem a pensar... Com podem saber que tot allò que ens envolta es real o no? Calderón ja ens deia que “Toda la vida es sueño...” i si té raó i tot el que vivim es fals? No us frustraríeu? No us indignaríeu? Us importaria assabentar-vos? O no us afectaria saber-ho? Tenint en compte que per a tu han sigut moments viscuts de veres... Podries renunciar a ells?

1:22:18

“Hay actividades a tu alcance, dales un valor”

Qualsevol persona malgrat les seues circumstàncies sempre por fer alguna cosa, por aportar quelcom a ala societat. Ja siga una persona esquizofrènica, un paral·litic? No son útils? No poden autorrealitzar-se? Es clar que la seua vida no serà massa normal... però si tindran vida!

Hem d'aprendre a valorar allò que ens envolta, totes les oportunitats que s'ens donen, ja que podem estudiar hauriem d'ésser molt feliços i de gaudir d'açò. Potser no tinga un bon dia però segur que he tingut pitjors; potser no tinga allò que vull però tinc tot el que necessite; potser m'alçe amb dolor però almenys m'alce; potser no ho tinga tot però estic satisfeta.

1:45:30

“Tal vez lo que distingue lo real de lo imaginario no esté aquí sinó aquí.”

“Lo esencial es invisible para los ojos”. Moltes vegade volem mirar, mirar massa. Pensem i no sentim...  Jutgem i no acollim. Ens entren més coses pels ulls que pel cor. No obstant això els nostres sentits, el nostre cervell mateix, ens poden jugar males passades. No són les coses que sentim les més pures que hi ha? L’amor, l’odi... Són coses que es noten, es poden percebre.

Les "persones  majors" valoren més el números, els diagnòstics... però i on queda allò que es realment essencial? Al cor? A la ment? 

1:54:37

“Son mi pasado Martin, a todos nos persigue nuestro pasado”.

Cadascú té derrere la seua pròpia història. Fets que ens marquen al llarg de la nostra vida, una mort, una cel·lebració... Moltes vegades els intentem oblidar,  empresonar-los al nostre cap. No obstant això, es aquesta a solució? No hem d’enfrontar-nos al nostre passat?  No hem de conèixer-lo? Encara que ens faça mal hem de fer-ho...Perquè com es diu “qui no coneix la seua pròpia història es condemnat a repetir-la.

Moltes  vegades abans d'anar a dormir pense i recorde. No obstant això molts records que venen al meu cap intente apartar-los perquè no m'agraden. I quan més intente  oblidar-los més apareixen... el meu passat en persegueix. Aleshores quan em sent immobilitzada pel dolor i l'angoixa respire compte fins a tres i em tranquilizte, llavors m'en vaig a dormir.

2:01:00

“¿Qué es la lógica? ¿Quien decide la razón? He buscado a partir de lo fisico lo metafísico lo delirante y he hecho el descubrimiento más importante de mi vida, solo en las misterioras ecuaciones del amor puede econtrarse alguna lógica.”

Hi existeix la  lògia? Hi ha coses que tenim sentit, altres no...però moltes vegades aquestes realitats no són immutables i poden canviar. D’on ixen totes les normes i lleis? Qui les decideix? L’ésser humà deu? Encara que la ciència ens done respostes cap serà més precisa que la del amor. L’amor es la raó de totes les raons; el sentiment més pur que hi ha. Malgrat que moltes vegades el compliquem i emboliquem es simple, i senzill. Només en l’amor trobem lògica encara que a vegades ens parega una actitud irracional.

“Tu eres mi unica razón de ser. Eres todas mis razones.”

Un fet curiós...

Em va fer molta gràcia com al final del film li otorguen al protagonista el premi Nobel d’economia, d’economia... Es curiós siguent aquest un matemàtic. Açò ens demostra varies coses... En primer lloc que l’especialització no significa que en una disciplina no es pugen introduir conceptes d’altra o que una persona s’haja de dedicar només a un camp d’estudi... Les ciències són interdisciplinars... Necessiten les unes de les altres... Què es l’economia sense es matemàtiques? Res de res... Desprès des del meu punt de vista el fet de que el premi siga entregat a un esquizofrènic fa referència a que qualsevol, malgrat les seues circumstàncies pot aconseguir els seus somnis i arribar molt lluny.

Opinió personal:  Gran film

 

Aquesta pel·lícula m’ha agradat moltíssim! Encara que ja l’havia vista quan era més petita, ara l’he pogut veure i assimilar-la, traure-li l’essència. L’argument es una passada, a més de la interpretació dels actors. Finalment dir que històries tan boniques com aquesta fan que a una li surten les llàgrimes.  

  

Un Mundo Feliz

                                                         

Un Mundo Feliz

New Brave World

Aldous Huxley 

"Todo el mundo es feliz, actualemente"

Jure per damunt de la meua col·lecció de pòsters que aquest treball l'he fet jo i ningú més.

Pàgina 42

“La historia es una patraña, una patraña”.   

           

Tot el que ha passat abans del nostre naixement que és? I el que ocorrerà durant el decurs de la nostra vida? I el que succeirà quan muram? Açò tot és història,  un esdeveniment darrere altre. Però podem ignorar aquest fet? Mirar cap a altre lloc? No, hem de tenir-la sempre pressent. Perquè com ja es diu...“Qui no coneix la seua història és condemnat a repetir-la”.

Pàgina 43

“¿Y saben ustedes lo que es un hogar?”

La llar, estimada, volguda i adorada llar. Aquest concepte es diferent al de “casa”. Perquè si es pot tenir una casa i no tindre una llar; i si que es pot tenir una llar sense casa. La llar va enllà... Implica una forta relació amb el lloc “habitat” i la gent amb la què ho comparteixes. La llar ens proporciona seguretat, calma...

Pàgina 44

“Hogar, hogar... Unos pocos cuartitos, superpoblades por un hombre, una mujer periódicamente embarazada, y una turbamulta de ninos y niñas de todas las edades. Sin aire sin espacio; una prisión no esterilitzada; ocuridad, enfermedades y malos olores.

Pàgina 45

“Y el hogar era tan mezquino psíquicamente como físicamente (...) La madre se preocupava constantemente por los hijos (sus hijos...), se preocupava por ellos como una gata...”

Però a vosaltres us agrada tenir una llar? No us agradaria tenir un pis per a vosaltres, un pis perfecte, net, meravellós... Sense família, sense mares que us diguen que heu de fer-vos el llit, sense germans que us furten la roba?

No, ho sent molt. Jo mai renunciaria a la meua llar, ni a la sensació de saber que ets rodejat de la gent 
que t’estima.

Pàgina 46

“El mundo estaba lleno de padres, y, por consiguiente, estaba lleno de miseria; lleno de madres, y, por consiguiente, de todas las formas de pervensión, desde el sadisme hasta la castidad; lleno de hermanos, hermanas, tíos y tías, y, por ende, lleno de locura y suicidios.”

Us imagineu un món un cap persona té família? Sense  un pare i una mare...On  tota la gent són éssers decantats i formats a partir d’un òvul i un espermatozoide agafats a l’atzar... Un món sense cap mena de nuclis familiars.

No es la família necessària? Però i si en compte de educar la família educara l’estat? Podriem viure aixina? Es aquest fet propi del regne animal i de la espècie humana necessari?

Pàgina 47

“Familia, monogàmia, romanticismo. Exclusivismo en todo (...) Cuando lo cierto es que todo el mundo pertenece a todo el mundo”.

I quines avantatges té tenir una família? Quantes vegades no hem vist a la televisió gent que mata a sons fills i a ses filles?  O un marit que assassina a sa esposa per que li ha sigut infidel?  Es aquest exclusivisme sa? I si tot el món pertanyés  a tot el món? S’evitarien les disputes? Però on quedaria el romanticisme? La passió? L’amor? On quedarien?

Pàgina 52

“Libertad para ser una clavija redonda en un agujero cuadrado”.

Moltes vegades no ens adonem de la sort de la que gaudim. Podem ser diferents, com ens done la gana. Però us imagineu no poder diferenciar-vos de la resta perquè heu sigut condicionats per a tenir la mateixa aparença, el mateixos gustos... Be, no us donaríeu compte, perquè hauríeu sigut educats per a no ésser conscients de la vostra uniformitat.  Jo done gràcies a poder ser diferent, i a ésser conscient de la meua diferència.

Pàgina 53

“O el sistema de Castas. Constantemente propuesto, constantemente rechazado. Existía entonces la llamada democracia. Como si los Hombres fuesen iguales no solo fisicoquímicamente.”

Aquest sistema em dóna fastig encara que siga realment eficient. Com es pot decidir respecte al que va a fer una persona en el seu futur sense tenir en compe el que vol fer? No es redueix la diginitat humana quan es parla de predestinació o sistema de castes? Per què uns si i uns altres no? Més que éssers racionals semblem animals, o inclús màquines!

Pàgina 54

“Gobernar es legislar, no pegar. Se gobierna con el cerebro y las nalgas, nunca con los puños.”

Polítics que tenen a les seues mans mitja vida nostra. Han d’ésser intel·ligents per a poder obrar bé,  en benefici del poble, i per açò han de pensar. Sempre es millor aconseguir les coses dialogant que donant-se colps.

Pàgina 57

“Todas las ventajas del cristianismo y del alcohol; y ninguno de sus inconvenientes”.

Soma, soma, soma per a tot el món, amb aquesta pastilleta t’arribarà el millor son! Us agradaria passar-vos la vida drogats, al sofà... Sempre amb una sensació agradable al cos. Sense cap mena de problema...

No, mai. Seriem esclaus. Esclaus de què? Doncs del soma! No faríem res. Només el que ens abellira en aquell mateix instant. No seriem lliures, potser si feliços, però mai lliures. Les drogues esclavitzen. 

Pàgina  71

“Todo el mundo trabaja para todo el mundo. No podemos prescindir de nadie. Hasta los Epsilones son útiles.”

Hui dia que faríem sense la Xina, Corea? Països que produeixen tot el que necessitem. I sense Colòmbia, Argentina, Brasil? Països on es conreen la majoria de productes que consumim. Tots són imprescindibles. Fins a la més mísera borsa de fem, els plàtans que han de ser arreplegats... Tots necessitem de tots...

Pàgina  73

“¿Sabes en qué consiste esta montaña rusa?  Es un ser humano que desaparece definitivamente. Esto era un chorro de aire caliente. Sería curioso saber quién había sido, si hombre o mujer,Alfa o Epsilon... En todo caso, de una cosa podemos estar seguros, fuese quien fuese, fue feliz en vida. Todo el mundo es feliz, actualemente.”

Una vida més una vida menys. Dóna el mateix qui fora, un Alfa, un Epsilon... Tots acaben iguals. La mort iguala a tot el món. Tots en un futur ens convertirem en cendres, en pols i en past per als cucs. Mor igual un ric que un pobre; un metge i un home del fem.

Imagineu un món on tota la gent fóra feliç? On no hi haguera fam? Guerres? Malaltia?

Pàgina 82

“Prefiero ser yo mismo. Yo mismo y desdichado, antes que cualquier otro yo y jocundo”.

Paraules que tenen sentit, però què difícil trobar a algú que siga capaç de dir açò en un món on tota la gent gaudeix. Originalitat, rebel·lia, diferència per fi! Tu què preferiries ésser desgraciat i lliure o ésser feliç i esclau d’una societat col·lectivista?

Pàgina 83

 - ¿Es que tú no deseas ser libre, Lenina?”

-Yo soy libre. Libre de divertirme cuanto quiera. Hoy día todo el mundo es feliz.

Com no entendre a Lenina. Normal que siga feliç. Atractiva, amb treball, amb soma... Com no entendre que tot el que l’envolta li agrade. Si es obvi!  A qui no li agradaria divertir-se sempre i no patir mai! Ésser sempre feliç!

Però... On queda a llibertat? L’opció a que cadascú trie? No ací tot el món fa allò que li abelleix.

Pàgina 91

“El progreso es estupendo”.

Progrés oh meravellós progrés. Prometeu dóna la flama i el foc als éssers humans, però ha de pagar per rebel·lar-se contra els deus.  Es realment bo el progrés? Sí en part, la medicina, la ciència col·laboren a millorar la nostra vida... No obstant això, on queda tota la destrucció que aprofitant-se del progrés ha acabat amb la vida de milers i milers de persones? Polvora, metralletes, bombes nuclears... Per no anomenar el crims comesos pels nazis en nom del progrés... No creieu que el que realment necessita aquest món es pensar menys i sentir més?

Pàgina 92

“Recuerde que en la Reserva los ninos todavia nacen, sí, tal como se lo digo, nacen, por nauseabundo que pueda parecernos...”

El miracle de la vida. Para la gent del “nou món” resulta una aberració però cal tenir en compte que es com realment hauria de ser. Parts, les dones donant a llum... No podem jugar a ser deus i menys amb vides humanes...

“...Conservan todavía sus repugnantes hábitos y costumbres... matrimonio, suponiendo que ustedes sepan a qué me refiero; familias... nada de condicionamenteo... monstruosas supersticiones... Cristianismo, totemismo y adoración de los antepasados... lenguas muertas, como el zuñí, el español y el atabascano... pumas, puercoespines y otros animales froces... enfermedades infeccioses  y sacerdotes... lagartos venenosos...”

Es la nostra vida roïna? Es realment tal patiment per a nosaltres viure d’aquesta manera? Moltes vegades m’he plantejat  per què la gent dels poblats africans on no tenen res de tecnologia, progrés etc. Són feliços... I si realment no necessitem tantes coses? I si per a viure ens basta la resta?

Pàgina 102

“No les gusto a causa del color de mi piel. Siempre ha sido así. Siempre.

Contra el racisme:

 Primer van venir pels jueus,

    i jo no vaig dir res, perquè no era jueu.

Després van venir pels comunistes,

    i jo no vaig dir res, perquè no era comunista.

Després van venir pels sindicalistes,

    i jo no vaig dir res, perquè no era sindicalista.

Després van venir per mi,

    i ja no quedava ningú per defensar-me.

Pastor Niemöller, víctima dels nazis.

Pàgina 106

“Quiero decir que cuando un niño te pregunta cómo funciona un helicóptero o quién hizo el mundo... Bueno ¿qué puedes contestar si eres una Beta y siempre has trabajado en la Sala de Fecundación? ¿Qué puedes contestar?

Hi a qüestions en la vida de tot-hom que no podem respondre. Dubtes a voltant de l’existència, del sentit de la vida. Què podem dir de ells? Al ser humà conviuen realitats diferents... Per una banda som éssers físics, en una dimensió tangible... però per altra... no busquem enllà? No estem a la recerca del real motiu de la nostra vida? Com ambdós aspectes tan diferents poden conviure en un mateix ser?

Pàgina 144

“Una de las principales funciones de nuestros amigos estriba en sufrir (en formes más suaves y simbólicas) los castigos que querríamos infligir, y no podemos, a nuestros enemigos.

Quina raó té aquesta sentència. Quan no hem anat a contar-li al nostre millor amic les nostres penes i li hem ficat trist quasi pel nostre mal? Quan no li hem contat al nostre millor amic el càstig que es mereix eixa persona a la que detestes, fent-li patir imaginant-se la situació? Gràcies a Deu que existeixen els amics. Eixa gent en la que pots confiar passe el que passe; que et consola i parla amb tu encara que tinga mil coses més importants per fer... Amics...

Pàgina 169

“¿No deseais ser libres y ser Hombres? ¿A caso no entendéis siquiera lo que son la humanidad y la libertad?”

Som realment lliures? No estem sotmesos a les passions d’aquesta vida? Als dolors? A allò que verdaderament ens abelleix fer? No som lliures del tot, però segur que més que els protagonistes d’aquesta història si. No hem sigut sotmesos a cap condicionament radical, encara que la nostra educació i la influència de la televisió i ambient social podrien ser considerats factors que ens han influït, però mai de la mateixa forma que al llibre. Nosaltres som conscients de la nostra no-llibertat, i lluitem per aconseguir la llibertat.

Pàgina 173

“Especialmente cuando son bellas. La belleza ejerce una atracción, y nosotros  no queremos que la gente se sienta atraída por cosas antiguas. Queremos que les gusten las nuevas.”

Què és millor? Una cosa nova o una cosa antiga? És clar que no es pot respondre a aquesta pregunta doncs hem de tenir en compte el context, la situació en la que va ésser creada. M’explique: Segurament un microscopi nou siga millor que un del s. VII, però no és millor un vi vell que un que siga nou? Les coses belles enamoren també com ho fan les noves. Tot l’art antic es valorat, i l’art modern també. Per què no tractar-los als dos igual?

Pàgina 174

“No se pueden fabricar coches sin acero; y no se pueden crear tragèdies sin inestabilidad social. Actualmente el mundo es estable. La gente es feliz; tiene lo que desea, y nunca desea lo que no puede obtenir...”

“Pero éste es el precio que debemos pagar por la estabilidad. Hay que elegir entre la felicidad y lo que la gente llamaba arte puro.”

Ara recorde les paraules d’un estimat professor que ens deia que Cervantes començà a escriure el Quixot quan estava en presó. Són les pitjors situacions en les quals l’home elabora les seues millors obres. No podem demanar imaginació, originalitat, idees extravagants i impossibles... a persones que mai  han viscut en la desgràcia.

Pàgina 175

“La felicidad real siempre aparece escuálida por comparación con la compensacions que ofrece la desdicha. Y, naturalment, la estabilidad no es, ni con mucho, tan espectacular como la inestabilidad. Y estar satisfecho con rodo no posee el hechizo de una buena lucha contra la desventura, o contra una pasión fatal o duda. La felicidad nunca tiene grandeza”.

Per poder distingir entre els moments de plenitud i gaudiment han d’haver-hi uns altres moments de desgràcia. Per a que la felicitat siga real abans hem d’haver tingun tristesa, dolor. La satisfacció de superar els problemes diaris de la vida i els que no en són tan diaris no es comparable a la felicitat que et dóna estar al sofà.

Pàgina 177

“La población óptima es la que se parece a los icebergs; ocho noventas partes por debajo de la línea de flotación, y un novena parte por encima”.

Imagineu un món on tota la gent fora rica i cap persona treballara? No seria possible. No hi hauria producció. Aniríem destinats al col·lapse. Encara que siga trist sempre hi ha gent que ha de fer el “treball brut”, perquè altres puguen gaudir.

Pàgina 178

“Todo cambio constituye una amenaza para la estabilidad. (...)  Incluso hasta a la ciència debemos tratar a veces como un enemigo. Sí, hasta a la ciencia”.

Tornem a la qüestió de si el progres es bo o roí.  Ens porten els descobriments coses bones o roïnes? 
No ha originat la ciència moltíssims patiments a les persones? Podem ser els amos del món? Controlar-ho tot?

Pàgina 179

“...personas que, por una razón u otra, han adquirido excesiva conciencia de su propia individualidad para poder vivir en comunidad. Todas las  persones que no se conforman con la ortodòxia, que tiene ideas propias. En una palabra, personas que son alguien.”

Persones que realment són algú. Capaços de pensar per si mateixos i d’adonar-se de la sua esclavitud. Persones que han renunciat a  les comoditats de la civilització per a “viure” de veres.

“Me interesa la verdad. Amo la ciencia. Pero la verdad es una amenaza, y la ciencia un peligro público. Tan peligroso como benéfico ha sido. Nos ha proporcionado el equillibrio más estable de la Historia. (...) Pero no podemos permitir que la ciencia destruya su propia obra. “

No podem saber-ho tot. Diuen que l’ignorat es aquella persona que repeteix allò que sap sempre... però no som tots ingorats? “Només se que no se res” ens diu Sòcrates perquè... realment aspirem a conèixer tots els secrets de l’univers? Som preparats per tot això? No seria la nostra pròpia destrucció?

Pàgina 180

“...lo que importaba era más la felicidad que la verdad y la belleza (...) La verdad ha salido perjudicada, desde luego. Pero no la felicidad. Las cosas hay que pagarlas. La felicidad tenia su precio...”

Felicitat o bellesa? Felicitat o veritat? No són ambdues coses un ris per a l’estabilitat? I l’estabilitat no és un risc per a la nostra felicitat? No obstant això... no es produeix satisfacció llegir coses belles? O investigar i descobrir les meravelles de la ciència? Com anem a pagar aquest sentiment? Què es millor ésser feliç sense preocupacions, viure com un tap de suro que es deixa endur pel corrent... o la sensació d’alegria, d’autorealització que ens dona la ciència i l’art?

Pàgina 182

-Pero si usted conoce a Dios, ¿por qué no se lo dice a los demás?

-...son antiguos: tratan del Dios de hace ciento de años. No del Dios de ahora.

-Pero Dios no cambia.

-Los Hombres sí.

Al llarg de tota la història l’home ha passat per períodes on no es trobava relacionat amb Déu. No obstant això Déu com a Pare sempre ens ha perdonat. Com el marit la dóna del qual li ha sigut infidel, que és capaç d’oblidar i tornar a amar. Encara que els homes canvien Déu sempre estarà ací com un lloc on recolzar-nos.

“No somos más nuestros de lo que es nuestro lo que poseemos. No nos hicimos a nosotros”.

-Déu ens va fer a nosaltres.

-Si, però jo he fet aquest bonic penjoll amb les meues mans, no l’ha fet deu.

-No, Déu et va donar mans per a fer eixe penjoll. Tu ets la ferramenta de Déu.

Pàgina 183

“No somos nuestros propios dueños. Somos propiedad de Dios”.

I Déu els va crear a la seua imatge i semblança... Cada vegada que vaig a misa i m’agenolle m’enrecorde de que soc una criatura... som animals... som propietat de Déu. Ells ens va fer “ a a partir del pols”. Per què renunciar a Déu? No ha sigut ell qui ens ha donat la vida? No ens regala el seu amor incondicionalment?    

Pàgina 184

“Sí, inevitablement nos volvemos hacia Dios; porque ese sentimiento religioso es por naturaleza tan puro, tan delicioso para el alma que lo experimenta, que nos compensa de todas las demás pérdidas”.

“Sólo podéis ser independientes de Dios mientras conservéis la juventud y la prosperidad; la independència no os llevara a salvo hasta el final”.

“ ‘El sentimiento religioso nos compensa de todas las perdidas’. Pero es que nosotros no sufrimos pérdida alguna que debamos compensar; por tanto el sentimiento religioso resulta superfluo. “

Pàgina 185

“Pero,¿ no es natural sentir que hay un Dios?

No forma par de la naturalesa de l’ésser humà sentir que hi ha un deu? Com no creure que tot el que ens envolta ha sigut treball d’algú? Molts científics són creients perquè s’adonen de les meravelles que hi ha, aquesta obra d’art que es l’univers ha sigut realitzada per Ell, per Déu.

“Los dioses son justos, y convierten nuestros viciós de placeren instrumentos con que castigarnos...”

No trobem moltes vegades plaer en fer coses “prohibides”? Si de vegades ho fem. Però no són després aquests vicis allò que ens destrueix?

Pàgina 186

“Si ustedes se permitieran pensar en Dios, no se permitirían a sí mismos dejarse degradar por los viciós agradables. Tendrían razon para soportar las cosas con paciencia, y para realitzar mchas cosas de valor”.

Déu, Déu... Un Déu que es manifesta amb la seua nul·la manifestació...  I Déu on és en aquesta societat? Tot el món es feliç, cap persona es planteja el sentit de la seua vida, l’existència d’un ésser superior... Però no es natural sentir que hi ha un Déu? Per què les persones busquem en una realitat transcendent a la nostra la raó de la nostra existència? En què es fonamenta la creença   en Déu?

Pàgina 187

-El cristianismo sin lágrimas : esto es el soma.

-Pero las lágrimas son necesarias.

“ ‘Si es más noble para el alma soportar las flechas y pedrades de la áspera fortuna o armarse contra un mar de adversidades y  darles fin en el encuentro’. Pero ustedes no hacen ni una cosa ni otra. Ni soportan ni resisten. Se limitan a abolir las pedradas y las flechas”.

Naixem plorant i fem plorar en la nostra tomba Les llàgrimes són necessàries, ens envolten. No podem viure en un món feliç, no ens rodegen circumstàncies agradables, hi ha guerres, malaltia... Però no forma part de la vida de cadacú superar tots els obstacles? Plorar? Lluitar? Enfrontar-se als problemes? Què sentit té la vida si no es el de millorar la dels altres? On queda la noblesa, els herois?

Pàgina 188

“¿No tiene su hechizo el vivir peligrosamente?”

No ens agrada el risc? La sensació de que alguna cosa corre per la teua sang. Papallones d’excitació  per fer alguna cosa perillosa. No adorem aquesta sensació que tant ens separa de la tranquil·litat de la vida? Viure perillosament, donar-se compte de que u té límits.

“Pues yo no quiero comodidad. Yo quiero a Dios, quiero poesia, quiero peligro real, quiero libertad, quiero bondad, quiero pecado.”

Jo també vull tot açò. Jo vull ser persona, humana, conscient i no condicionada. Vull viure. La poesia, el perill... es allò que realment ens manté vius. Vull a Déu, vull una realitat trascendent, vull un sentit. No vull una vida animal, una vida de màquina.

Pàgina 189

-Muy bien, de acuerdo. Reclamo mi derecho a ser desgraciado

-Esto, sin habar del derecho a envejecer, a volverse feo e impotente, el derecho a tenir sífilis y càncer, el derecho a pasar hambre, el derecho a ser piojoso, el derecho a vivir en el temor constantemente de lo que pueda ocurrir mañana; el derecho a pillar un tifus; el derecho a ser atormentado”.

-Reclamo todos estos derechos.

“Reclame el dret a viure de veres i a no passar-me el dia en el maleit sensorama fins a les tranques de soma” Afegiria jo...

 Vivim en un món on estem envoltats per paràsits, mal... hi ha un misteri que l’ésser humà mai a resolt el misteri del dolor. Però es que som criatures! I som vulnerables. Clar que gaudim d’una ferramenta importantíssima que es la intel·ligència, no obstant això seguim tenint un origen biològic i un lloc en la Terra com a espècie. No són en la pròpia natura humana totes aquestes coses? La desgràcia, la malaltia... No hem de conviure amb elles? No trobem en Déu esperança per a superar aquestes situacions?

Opinió personal:
 Lectura altament recomanable.

Aquest llibre m’ha agradat moltíssim. Al principi quan vaig començar a llegir-ho em va donar quasi un infart... Tot el que descrivia era horrible; no obstant això, era possible. Crec que la humanitat amb el progrés i la ciència pot arribar a aquest tipus de societat on “Todo el mundo pertenece a todo el mundo”... Encara que espere que no aplegue mai i que sigma conscients del que fem per a no caure en l’esclavitut que representaria la nostra felicitat. 

Nadal

M'agraden les vacances de Nadal. Són boniques tenen una llum, un aire diferent.

No obstant això,  hi ha coses que deteste d'aquest temps. Per exemple, menjar, menjar moltissim. Les famílies sempre es reunixen al voltant d'una taula, i, en aquesta taula de segur que hi ha mes que suficient per a tots els convidats. Quan acabes el dinar, acabes sembre ple i amb mal a la panxa. No us ressulta açò un poc xocant? M'explique: a l'Àfrica la gent es mor de fam, i mentre nosaltres consumim, i consumim, com si prendre un montó de menjar fora bo! Cal que uns tinguen de menys perquè altres tinguen de més? I després, amb els regals... Desitjats presents que els reixos ens porten...Al mateix temps que nosaltres es disgustem perquè la roba que ens han dut no ens agrada, qualsevol persona del 3er món mataria per ella. Perquè no estmen conformes amb tot el que rebem? I més encara, amb tot el que tenim? 

I no parlar de com aquest temps s'ha degratat tant que ja  la gent quasi no s'enrecorda del reïal significat del Nadal. El naiximent de Jesús, el Mesies, el Salvador.

Piràmide de Maslow

En aquesta piràmide són exposades les necessitats humanes siguent les que es troben en la part més inferior les imprencindibles per a viure (les fisiològiques). Per què podem viure sense menjar? Sense respirar? No clar que no. Som criatures, éssers vius que patim el mateix cicle biològic que la resta d'organismes. Després d'aquest nivell bàsic trobem altre on són les necesisitats de seguretat, es a dir tenir salut, una família... Perquè... ens imaginem sols en el món? Com s'ho passa la gent del carrer? No tenen por?  La nit, el fred, tot fosc... Saber que demà t'alces en un lloc i demà seràs a un altre...

Pujem i trobem les necessitats d'afiliació. L'ésser hunmà és un ser social. Necessita dels altres per a viure. Us imagineu en un lloc sols, sensé ningú, sense poder parlar amb cap persona? Jo em mataria, seguríssim. Com és senten  els marginats? La gent que no rep amor? Coninuem i arribem la necessitat de reconeiximen, "porque yo lo valgo"". L'èxit que tinguem en la nostra vida, el nostre grau de satisfacció amb allò que em fet i amb tot el que pensa la resta. Moltes vegades tenim massa d'aquesta part, molt amor propi. No obstant això no està bé que el meu esforç siga valorat? Finalment arribem a la part d'aurrealització. Creec que aquesta es la necessitat més difícil d'autocomplaure encara que siga la més humana de totes. Ens mostra la capacitat humana de reacció, els valors, la moral. A més de la creativitat que ens fa a tots diferents. Cadascú va pel seu camí, i quan u fa el que li agrada s'autorrealitza, però no amb si mateix, sinó amb la resta. El que faig recau en tot lo món. 

Manifiesto humanista.

Hoy en día en Europa encontramos una gran separación entre las ramas del saber en los centros educativos.

Claro está que dicha organización no es incorrecta pues es lógico que aquellos que cursen asignaturas propias de ciencias se encuentren en una clase y los que estudien letras estén en otra, así se evita perder el tiempo en cambios de aula, salidas y entradas de profesor...

Pero no es esto lo que pretendo juzgar. El motivo de este escrito no es otro que la crítica y denuncia a ese absurdo "pique" entre ciencias y letras, de cuya existencia todos somos conscientes.

Periódicamente aparecen ciertas disputas, entre quienes se sienten en posesión del conocimiento lógico, objetivo y verificable, y aquéllos que asumen la defensa a ultranza del arte, lo hermoso y lo sensible, como si ambos aspectos del saber no pudieran coexistir en la mente y los sentimientos humanos.

"Yo soy de Ciencias" o "Yo soy de Letras". Me da igual la frase que escuche, la verdad es que odio las dos por igual. Me explico. Cuantas veces oímos a modo de justificación cualquiera de las dos anteriores sentencias. Los que se definen de letras parecen así justificar sus errores de cálculo y su falta de interés por lo relativo al campo científico como si ambos fuesen excluyentes y de igual manera los autodenominados de ciencias alegan lo mismo para menospreciar todo lo relativo a las humanidades o peor aún  permitirse escribir con faltas de ortografía. 

Evidentemente, a día de hoy parece obligada una especialización. Es imposible que nadie domine todos lo temas, tanto en su labor profesional como en su vida personal. Aquellos pensadores de antaño capaces de abarcar saberes tan diversos, como hiciera Aristoteles por ejemplo, que se ocupó de áreas tan distintas como la astronomía, biología, física, metafísica, ética o política parece a día de hoy imposible. Esto es lógico por un lado pero no tiene que ser obstáculo para que podamos interesarnos por diversos saberes de ramas distintas. Para empezar me gustaría romper esa frontera entre ciencias y letras. Si bien es necesaria a modo de clasificación no tendría que ser una linea frente a la cual nos posicionemos a un lado u otro. El que nuestros estudios oficiales o labor profesional nos decante por un tipo de conocimiento  no tiene que impedirnos acercarnos a otros. Cuando me preguntan que tipo de música me gusta, contesto a riesgo de quedar pedante: la buena. Lo que quiero decir es que me parece ridículo definirse por un género concreto cuando en realidad lo bueno y placentero es tocar muchos palos y aquellos (que son muchos) que para mi desgracia no escucho son fruto de mi ignorancia en esos campos. Lógicamente siempre hay que hacer distinciones pero estas fronteras no tienen que ir más allá de meras clasificaciones que no deben impedirnos que crucemos de un lado a otro. 

No todo es objeto de ciencia, y que el término humanismo, que se refiere a una preocupación por el hombre y sus avatares, también tiene que ver, en su acepción letrada, con el amor a las bellas artes. Nada más seductor para leer que los textos de un científico culto, y nada más encomiable que la prosa poética impregnada de racionalidad y de certezas científicas de los grandes escritores. 

"Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences."

Constantin Cavafis

Se tu mismo, los demás ya están cogidos

Hui dia la nostra societat és plena de modes, corrents...La original·litat crida l'atenció per la seua mancança.

Pero a qui no li agrada comprar-se una samarreta i que li quede "hipster"? o pujar una foto a l'Instagram i que la gent li dóne molts "likes"?
Volem ser com els jovens americans que es passen el dia a Starbucks amb els seus Macs, iPhones...?

Encara que lliges açò i digues, no, que va, jo no soc gens influit per a resta. MENTIDA!
Tos ho som, tots ho fem. Conscient i inconcientment.!

I jo planteje...
Per què és el nostre objectiu pareixer-nos a la gent que ix a les revistes? per què ser primes? tenir el monyo llarg i fer-se les californianes?

 Som influits per la gent que ens envolta, som herència d'una cultura, i d'un codi genètic...No obstant això, hem d'ésser tots iguals? hem d'aspirar a les mateixes coses?


Cadascú som humans  únics, inèdits i irrepetibles! Aprofita la diferència!

EL MÓN GROC

El MÓN GROC:

 ALBERT ESPINOSA

"SI CREUS EN ELS SOMNIS ES FARAN REALITAT"

Pàgina 18

“No cojas la cuchara con la mano izquierda.

No pongas los codos sobre la mesa.

Dobla bien la servilleta.

Eso, para empezar.”

 

Prohibicions que marquen la teua vida. Pares, professors...Moltes vegades som o ens deixem modificar per la resta. Seguim unes normes que la gent que ens estima ( almenys ells diuen que ho fan) ens dóna. Però una cosa es creure que açò es millor  per tu  i una altra que ho siga realment. Clar que hem de fer la lletra bonica, no obstant això importa que siguem esquerrans o que escrigam  amb la mà dreta?

Què importa que t’hages deixat  quatre quadrats de marge a la llibreta i no cinc mentre tingues l’exercici bé? Hem de diferenciar entre manies i normes. Hi ha normes que tenen sentit, i altres que son manies absurdes. Aquest tipus de “lleis” o “codis” que reprimeixen la nostra forma de ser no fan gens menys que frustrar-nos, gelant la imaginació i l’originalitat.

Per què no ens expressem tal com som en compte de tancar-nos en la monotonia de la vida, de la rutina? Per què vas a viure en blanc i negre, podent viure en GROC!!

Pàgina 29:

“Si creus en els somnis, es faran realitat.”

“Creure i crear són dues paraules que s’assemblen, i s’assemblen tant perquè en realitat estan molt, molt a prop. Tan a prop que si creus, crees. “

Llegir frases com aquestes em fica els pèls de punta. “És possible complir els teus somnis?” Em plantege. Doncs la veritat és que moltes vegades sí , però no dic sempre, perquè sempre és una paraula que implica molt compromís per aquesta raó no la utilitze... Aleshores continue, moltes vegades els teus somnis es fan realitat...no obstant això, no es fan realitat si tu ets al teu llit dormint tot el dia; has de treballar, de millorar, de lluitar, sempre (ara si que dic sempre, perquè es sempre)  val la pena lluitar pels teus somnis...perquè si creus en els somnis, es faran realitat.

Com vas a arribar a la teua meta si no tens clar on es la meta? Si no tens clar l’esforç que vas a fer?

Es de veres que creure i crear son paraules que fonèticament es pareixen, però a més a més són relacionades...Si creus pots crear... Si penses allò que has imaginat el pots fer... Per crear s’ha de creure primer... Moltes coses de les que gaudim hui dia eren inimaginables fa molt de temps: internet, avanços mèdics, arribar a la Lluna...Somnis de l’ésser humà, coses que en un principi eren impossibles però que veges tu ara són realitats amb les que convivim...

 

 

 

 Pàgina 30

“De vegades les frases més importants són les que menys importància ens pensem que tenen.”

Les idees i les paraules poden canviar el món...però quines importen més?  Moltes vegades són detalls, adjectius els que marquen la diferència... No obstant això, és aquest matís perceptible per al receptor?

Pàgina 33

“Les pèrdues són positives”

“Hem d’aprendre que tard o d’hora tot allò que guanyeu ho perdreu.“

Les pèrdues ens fan forts, les pèrdues ens recorden que som humans , éssers limitats que vivim una realitat limitada. Front un pèrdua podem tenir actituds de frustració ràbia... (es d’allò més normal), no obstant això aquest sentiment de pèrdua no hauria de durar sempre. La vida m’ha ensenyat moltes coses i una d’elles es que “l’únic que podem canviar es l’actitud”. Viviu la pèrdua, recordeu, però que el record no us faça mal que siga un record ple de nostàlgia, enyor, sentiment...mai de dolor. Un record dolç amb regust amarg, perquè les pèrdues fan mal encara que a la llarga ens fan madurar.

Tot puja, tot baixa, tot ve i se’n va... No hi ha res a la vida que perdure...Potser el que tens ara el perdes demà...I el que penses que no tenies els guanyes de sobte. Jo no dic que no estiga bé aferrar-se a les coses, però hem d’ésser conscients de la possible pèrdua...La vida a la llarga ens ensenya a perdre.

Pàgina 38

“No existeix la paraula dolor”

Què és per a tu la paraula dolor?

Per a mi es una paraula, un conjunt de consonants i lletres juntes. La paraula dolor no fa mal igual que la paraula foc no crema. Són PARAULES. A més a més si pense en la realitat que representa la paraula dolor estic segura de que allò que per a tu es dolor per al teu veí pot no ser-lo i al contrari també. El dolor es subjectiu i per això variable, aleshores  ix el dubte: realment existeix el dolor? Òbviament hi ha un mecanisme biològic que ens indica que a una determinada part del nostre cos li fa mal alguna cosa...però és aquesta sensació dolenta per nosaltres? Es pot gaudir del dolor?

Pàgina 41

“El secret no és ser de ferro o insensible, sinó deixar que el dolor et penetri, que et toqui i tornar a batejar el que tens.”

Tots som humans i com humans que som passem males estones...i en tota estona horrible hi ha un moment en el que toques fons, un moment en el que creus que ja no pots ésser més desgraciat, un moment en el que et consumeixes com el fènix i només eres cendres...però també després de tot el mal hi  arriba la calma,  un moment on ja no té trellat continuar plorant, ressorgeixes, revius, i no ho fas més dèbil, sinó més fort...

Hi ha mals que per tal d’assimilar-los t’han d’aplegar fins al fons.

Pàgina 47

“Ser l’amo de les teues  respostes i de la teua ànsia”

Moltes vegades escrivim coses de les quals als minuts ens penedim...Som molt impulsius a l’hora de manar un Whatsapp, i això per què? Jo pense que es la por a que l’altra persona no ens conteste, la por a deixar una conversa que ens fa gaudir a mitges... Però no s’ha de pensar abans d’escriure? No s’ha de reflexionar?

Pàgina 48

“Fes cinc bones preguntes al dia”

La curiositat va matar al gat, però com aquest tenia set vides no es va morir, va assabentar-se del secret i va continuar vivint molt feliç amb sis vides. Per aquesta raó siguem curiosos, preguntem, no ens conformem amb allò que ja coneguem. No volem savis, volem filòsofs, gent que vaja de la mà del coneixement, que gauda al aprendre noves coses. Per aquesta raó pregunta, indaga, qüestiona, totes les preguntes tenen respostes...només has de trobar-les.

Pàgina 56

“Camineu, respireu i gaudiu”

Ara tinc l’experiència d’estar incapacitada per caminar, gràcies a Déu es una cosa passatgera, però he d’admetre que estic un poc fastiguejada. 

Poder caminar es una de les sensacions més meravelloses del món. Desplaçar-te on vols amb el teu propi cos.

Quines ganes de tornar a caminar, tornar a gaudir de passejar amb les dos cames...

Pàgina 65

“S’ha de saber dir que no en aquesta vida”

Mira que ens agrada porc dir que no a les coses. Escoltem un no i ens sona mal, en canvi el si es perfecte...

La paraula si varia segons la llengua ( yeah, oui, si, yes, da...) , en canvi la paraula no es quasi igual (nain, non, no, no, niet...). No serà més important el no que el si?

No, no i més. No.

-No a allò que no vols. (Si no ho vols per que vas a dir que si?)

-No a allò que encara no saps que no vols però que vols. (Pensa, reflexiona, diu que no)

...

-No a tu mateix. (No al teu egoisme, no a la teua arrogància).

Pàg 67

“No penseu mai que us esteu negant una cosa sinó que us obriu camins a molts altres ‘si’ ”

Triar significa donar prioritat a una cosa respecte altra, però açò ens costa molt, perquè triar significa dir que no a opcions que potser també ens agradaven.

Clar que després de triar no ens hem de fustigar pensant allò que hauria passat si haguera fet tal cosa...no, gaudeix de la teua decisió, gaudeix d’haver dit que no a una cosa perquè t’has obert portes a uns altres si.

Pàgina 68

“El que més amagues és el que més mostra de tu”

Tots som diferents. Som éssers  únics, inèdits i irrepetibles. No obstant això moltes vegades ha detalls nostres que volem ocultar per por a no ser integrats pel grup. Ens deixem portar pel corrent. Però en realitat allò que més amaguem és el que més ens identifica. Tenim secrets que no contem per por a que la resta ens margine o desprecie, malgrat que potser siguen capacitats o accions meravelloses. De que et serveix recitar a Neruda o a Vicent Andres si cap persona et va a escoltar fer-ho?

“Digue’m el teu secret i et diré perquè ets tan especial.“

Pàgina 75

“Accepta qui ets, no tinguis por de ser la persona en què t’has convertit per mitjà de les decisions que has pres”

Si jo he decidit que una cosa serà per alguna raó no? El meu jo del passat haguí d’estar segur quan va dir que sí a tal i no a pasqual... Amb això no vull dir que sempre hages encertat, no, amb això vull dir que encara que siga una decisió equivoca i et penedeixes has de tenir en compte que si vas tria una opció i no una altra va ser per algun motiu. No cregues que el teu jo del passat era imbecil, potser fora inepte, impulsiu, però no idiota.

Les decisions ens marquen, encara que com ets tu qui les fa tens aleshores l’oportunitat de marcar-te a tu mateix

Pàgina 80

“El que importa no és que mires, sinó què et transmet mirar”.

En aquesta vida moletes coses en són subjectives.  Potser jo mire un quadre i em transmeta una cosa i a tu una altra. Potser jo gauda amb un paisatge natural  i tu amb un edifici del segle XIX. Mirar no és només veure amb els ulls també es sentir allò que veus, que el que observes cree alguna reacció al teu interior.

Pàgina 84

“Pensa bé allò que penses. Pensa no et conformes amb el primer pensament”

Ja que tenim l’oportunitat i la capacitat de pensar per què no l’anem a aprofitar?  

Per què actuar sense pensar podent actuar pensant?  I no penses només una volta, allò que penses pensa-ho més. Pensar es gratis, a més a més ningú t’escolta.

 

Pàgina 86

“Busqueu el sud, busqueu el nord. No deixeu d’anar cap a l’un i cap a l’altre.”

Una vegada arribes al Nord, has d’anar cap al Sud, i quan siguis al Sud cap on has d’anar? Doncs cap altre lloc.  Els objectius, les respostes no són sempre al mateix puesto,  ni te les donen les mateixes persones, ni te les proporcionen els mateixos ambients. Per viure has de moure’t.

Pàgina 92

“El que costa no és acceptar com ets, sinó com és la resta de la gent.”

Ens agrada molt criticar a la gent, la seua aparença, la seua forma de ser... Ens costa acceptar com són ja que són distints a nosaltres. Però que siguin diferents no significa que siguin pitjors.

Cadascú té la seua forma d’ésser i com què vivim en una societat hem de respectar la forma d’ésser dels altres. A més a més la resta ens pot ensenyar moltes coses, hem aprendre de les nostres diferencies amb la resta de la gent.

Pàgina 108

“El son ens endolceix”.

Jo tinc l teoria de que la gent és més oberta a parlar per la nit. És més tranquil·la i no es pensant en que ha d’estudiar, fer deures... Les converses nocturnes són més profundes i més plenes de sentiment. La nit, el son...ens endolceix.

Pàgina 158

“Groc: persona especial en la nostra vida a la qual acaronem i abracem i amb la qual dormim. Marca les nostres vides i no necessita temps de manteniment.  A la nostra vida hi ha 23. Les converses amb ells fan que millorem com a persones i que descobrim les nostres mancances. Són la nova baula de l’amistat.”

M’agrada aquest nou concepte d’amistat, es un concepte bell.  La realitat de l’amor ha evolucionat al llarg de la història, aleshores no ha d’evolucionar també el concepte d’amic?

He descobert  que tinc grocs, amics que són més que amics. Visquen els grocs!

M’agrada la paraula groc, és un color diferent que molta gent rebutja, però  a mi m’agrada, i ara després de llegir aquest llibre aqueta color simbolitza molt més

Pàgina 163

“Sempre heu de pensar en la mort com una cosa bona”

 Pàgina 164

“No heu de relacionar la mort amb el dolor. No heu de relacionar la mort amb la pèrdua. Relacioneu-la amb la vida, relacioneu-la amb una fi digna”.

 

Pot ser la mort  una cosa bona? Jo quasi sempre he pensat en la mort com el fi de tot, un fi roí, injust... Però no ha de tenir tota vida un final?  Com pots distingir una cosa viva si no hi a coses mortes? No hem de pensar en la mort com una cosa dolenta, després la mort d’algú queda al nostre cor un fragment d’aquesta persona; la mort crea el record, la nostàlgia. La mort fa que l’esperit de la persona, les seues idees, els seus ensenyaments arriben a més gent.

La mort es un final digne, que ens agrade o ens aplega, vulguem o no, ens aplega. Hem d’ésser conscients d’aquesta realitat que va lligada a l’existència de l’home.

Opinió personal:

Aquest llibre m’ha agradat moltíssim. Crec que quan el llitges un poc del món groc queda al teu interior. A més a més, els seus consells són aplicables a la vida quotidiana,  petits ensenyaments... Cal llegir-ho espai per gaudir-lo.