El Principito
Le Petit Prince
Antoine de Saint-Exupéry
"Lo esencial es invisble a los ojos”.
Jure per damunt de l’anell que em va regalar mon pare que
aquest treball l’he fet jo i no me l’he copiat.
Dedicatòria
“Todas las personas mayores
han sido niños antes. (Pero pocas lo recuerdan).”
Quan era xicoteta jo imaginava que ma mare sempre havia sigut
una persona major i que mai havia sigut una xiqueta. Curiós veritat? I en realitat ella també
havia tingut una infància. Potser quan les persones creixen obliden eixa part de
xiquet que van tenir un dia. I què hi ha en eixa part de nen tan important? Per
exemple la capacitat de sorpresa, la curiositat, la innocència; moltíssimes
coses que hui dia només presenten els infants.
Pàgina 12
“Las personas mayores nunca
comprenden nada por sí solas y es cansador para los ninos tener que darles
siempre y siempre explicaciones.“
Moltes vegades quan era petita, recorde que la gent major em
preguntava i jo sempre trobava una resposta per allò que em qüestionàvem.
Qualsevol cosa tenia solució. La gent major insistia i jo continuava donant una
resposta.
Pàgina 20
“Derecho, siempre
adelante uno, no se puede ir muy lejos”.
Penseu que el corder se’n va a escapar o a perdre del planeta
del Principito? Tenint en compte que es un planeta minúscul, jo crec que no. I
se sempre va en la mateixa direcció? Nosaltres, le persones moltes vegades
sempre anem en la mateixa direcció fiquem l’automàtic i au. Una persona si va tota
la vida cap el mateix lloc no pot anar molt lluny, es necessari un canvi de
ruta.
Pàgina 23
“Pero nadie le creyó por
culpa de su vestido. Las personas mayores son así (...) El astrónomo repitió
una demostración em 1920, con un traje muy elegante Y esta vez todo el mundo
compartió su opinión.”
Pobret l’astrònom tuc que per culpa de la seua vestimenta cap
científic el creu. Per què el van tractar d’aquesta forma? Els éssers humans
moltes vegades jutgem a la gent per la seua aparença i no ens fixem en allò que
realment és la persona. En compte d’acollir a la resta els critiquem o directament
“deduïm” com són únicament per la seua forma d’anar vestits.
“Las personas mayores aman
las cifras.”
“Cuando les habláis de un
nuevo amigo, no os interrogant jamás sobre lo esencial.”
Quina raó! Tu dóna-li a una persona major xifres i segur que
et va a comprendre, però parla-li de sensacions
i de sentiments que aleshores no va a entendre res.
Tu li dius a algú que
ets intel·ligent, una persona molt culta i qui t’escolte pensarà “si,
interessant”, en canvi si li dius que tens una mitjana de 9’8 veuras com al seu
rostre apareix una cara d’admiració. Volem xifres, el món són xifres.
No és tot massa tecnificat? Potser cal que deixem els números
en un costat i que tinguem en compte altres coses, allò que realment és
essencial. I què es l’essencial? L’amor, l’amistat... sentiments que mai passen
de moda i que ens acompanyen al llarg de la nostra vida i que de vegades trobem
menys importants que els punyeters números.
Pàgina 25
“Es triste olvidar a un
amigo”.
Qui no s’ha emprenyat mai amb una persona que estima?
Emprenyar-se fins als punt de no tornar a parlar. Est trist oblidar un amic car
tot amic es un tresor, únic. Quan perds un amic eixa persona desapareix de la
teua vida, es un procés molt costós, no dic que siga fàcil però si dolorós. On
queden els records? On queden les mirades, els somriures tot allò que visquéreu
ambdós?
Es trist oblidar un amic. Al món hi ha persones i cada
persona és un món. No estimes igual a cada amic, són amors diferents,
impossibles de substituir.
Pàgina 27
“En efecto, en el planeta
del principito, como en todos os planetes, había hierbas buenas y hierbas
males. Como resultados de buenas semillas de buenas hierbas y de males semillas
de males hierbas.”
Al món hi ha de tot: herbes bones i herbes roïnes; persones
bones i persones roïnes. Hem d’acceptar aquesta realitat. Mai viurem en un lloc
perfecte o tindrem una societat perfecta.
Pàgina 29
“Es cuestión de disciplina”.
Tot es qüestió de disciplina, treball continu. En aquesta
vida és necessari esforç. Què li ocorreria al planeta del Principito si deixara créixer els baobams? I la terra? Què pàssaria al món si cap persona investigara
les cures contra les malalties? La gent es moriria és clar. Hem de ser
responsables en aquesta vida, tot es qüestió de disciplina.
Pàgina 30
“A veces no hay inconvniente
en dejar el Trabajo para más tarde. Pero si se trata de baobabs...”
Continuem amb la qüestió anterior. Moltes vegades no passa
res si deixem el treball de hui per demà; però, i si es un assumpte important?
Podem deixar-nos per preparar els globals? El selectiu? No clar que no! Tot açò
precisa d’un treball continu que no es deu deixar per més tard.
Pàgina 34
-Un cordero come todo lo que
encuentra.
-SÍ. Hasta las flores que
tienen espinas.
-Entonces, las espinas,
¿para qué sirven?
Per a què li serveixen a la rosa les espines si no és per
defensar-se? Home, jo crec que si que li serveixen per defensar-se que les roses no tenen espines perquè són
roïnes. Pot una rosa pensar en ésser roïna o en ser bona? Sincerament dubte que
puga pensar... En tot cas haurà desenvolupat les espines per algun tipus de
mecanisme de selecció natural.
Pàgina 37
“¿Y no es serio intentar
comprender por qué las flores se esfuerzan tanto en fabricar espinas que no
sirven nunca para nada?
“¿Y no es importante que yo
conozca una flor única en el mundo, que no existe en ninguna otra parte, salvo
en mi planeta, y que un corderito puede aniquilar una mañana, así, de un solo
golpe, sin darse cuenta de lo que hace?”
“Si alguien ama a una flor
de la que no existe más que un ejempar entre millones y milllones de estrelles,
es bastante para que sea feliz cuando mire a a las estrellas...”
Com pot ésser una flor tan important per al Principito? Per què?
Perquè per ell és única, insubstituïble. Per aquesta raó cada volta que el Principito
mira cap al cel s’encorda de la seua flor, l’enyor del seu planeta i de la seua
flor es consola cada vegada que veu els astres. Com poden fer-nos canviar d’estat
les coses que estimem!
Pàgina 41
“No supe comprender nada
entonces. Debí haberla juzgado por sus actos y no por sus palabras.”
Les paraules són importants però els actes més. No podem
pensar que una persona és molt bona fixant-nos només en allò que diu; esta
persona després de dir-ne açò haurà d’actuar conseqüentment, si no, estaríem parlant
d’un hipòcrita.
Pàgina 45
“Todos los Hombres son
súbditos”.
No és aquesta una de les afirmacions més reals del llibre? M’explique: no som realment tots súbdits? Seguim modes, estem
baix el poder de persones que actuen
moltes vegades en contra de la nostra voluntat (tot i que han sigut triades por
nosaltres en una eleccions “justes”).
Pàgina 49
“Hay que exigir a cada uno
lo que cada uno puede hacer.”
Moltes vegades exigim i se’ns exigeix massa. Clar que és
necessari que a la gent se l’espavile i açò només es fa pressionant-los, no
obstant això crec que al llarg del nostre aprenentatge el sistema educatiu actual quasi vol formar
més màquines que persones, i hi ha persones que no arriben.
Pàgina 50
“Es mucho más difícil
juzgarse a sí mismo que juzgar a los demás”.
Moltes vegades mirem a la gent i pensem d’ells abans conèixer-los
en fem una imatge des d’un primer moment... i de nosaltres en fem una imatge?
La veritat es que no tant. Es difícil ficar-nos davant l’espill i fer-nos una
revisió... I açò per què? Tenim por de mirar-nos de veres i de donar-nos compte
de qui som realment?
Pàgina 59
“Cuando eres el primero en
tener una idea, la haces patentar: es tuya. Yo pose estrellas porque jamás,
nadie antes que yo, soñó con poseerlas.”
No em vull ficar en temes polítics, però mai heu pensat: qui
va ser el primer en agafar una corda i dir que el terreny que estava al seu
interior era seu? Si amics meus així és com va sorgir la propietat privada.
Pàgina 60
“Yo poseo una flor que riego
todos los días. Poseo tres volcanes que deshollino todas las semanas. Pues
deshollino también el que esta
extinguido. No se sabe nunca. Es útil para mis volcanes y es útil para
mi flor que yo los posea. Pero tú no eres útil a ales estrellas...”
Per a què li serveix a les estreles ésser posseïdes per l’home
de negocis? Per a res. Que jo siga l’ama d’un gat al gat si que li interessa
per que seré jo qui l’alimente i seré jo qui li cuide. Però de totes les coses
que posseïm... li som nosaltres d’alguna utilitat? O fem com l’home de negocis
que s’apodera de coses que no val la pena tenir?
Pàgina 70
“La Tierra no es un planeta
cualquiera”
La Terra no es un planeta qualsevol. En la Terra vivim els
éssers humans, en la Terra hi ha vida. Encara que aquest fenomen potser no siga únic però si que és estrany, i
per aquesta raó fa que el nostre planeta blau siga tan especial.
Pàgina 81
-No puedo jugar contigo. No
esstoy domesticado.
-¿Qué significa domesticar?
-Significa ‘crear lazos’.
Crear llaços, establir una relació, un vincle... Nosaltres
domestiquem i som domesticats dia a ia per la gent que ens envolta.
Pàgina 82
“...si me domesticas,
tendremos necesidad el uno del otro. Serás para mí único en el mundo. Seré para
ti único en el mundo...
Quan domestiquen i ens domestiquen ,establim llaços, ja “donem”
part de la nostra ànima a aquesta persona i aquesta persona també fa el mateix
amb nosaltres. Es crea una mena de dependència.
“No hay nada perfecto”.
No hi ha res perfecte Déu en tot cas seria la perfecció.
Moltes situacions ens pareixen agradables però no són perfectes, no hi ha res
perfecte, encara que comparem coses diferents i que es diferencien molt, no
continua havent res perfecte.
Pàgina 84
“La palabra es fuente de
malentendidos.”
Les paraules són molt imporants, però podem interpretar-les
erròniament. Per aquesta raó es necessari parlar be i que tot allò que diguem
siga clar, si hi ha mots específics per parlar d’una cosa cal que els emprem.
-Pero si vienes a cualquier hora, nunca sabré a qué hora
preparar mi corazón...Los ritos son necesarios...
-¿Qué es un rito?
-Es també algo demasiado olvidado. Es lo que hace que un día
sea diferente de los otros días una hora , de las otras horas.
Crec que aquesta es una de les parts més important del llibre
quan la rabosa parla dels ritus. Moltes vegades quan soc a missa se m’ha ocorregut
pensar que potser tot el que passava al meu voltant era una perduda de temps...
perquè... realment per a què serveixen els ritus? Un ritu serveix per fer un
dia diferent d’altre, la tradició, la cultura... coses que en un principi
tenien un motiu i que ara es continuen fent perquè es consideren belles i
formen part de nosaltres.
Pàgina 86
“Sois como mi zorro. No era
más que un zorro semejante a cien mil otros. Pero yo le hice mi amigo y ahora
es único en el mundo”
No domestiquem nosaltres a la gent? No pot ser per a
nosaltres una persona única entre totes les persones? I ja només amb les
persones amb els animals... No és el meu gos diferent de tota la resta de gossos?
Espereu! Que també es pot fer amb objectes! No és el meu piano únic en tot el
món? Si, si l’és perquè l’he tocar jo sempre, perquè les tecles ja s’han amollat
als meus dits.
Pàgina 87
“He aquí mi secreto. Es muy simple: no se ve bien sino con el
corazón. Lo esencial es invisble a los ojos”.
L’essencial es invisible als ulls... i què es l’essencial? L’amor,
l’amistat... sentiments que mai passen de moda i que ens acompanyen al llarg de
la nostra vida i que de vegades trobem menys importants que els punyeters números,
eixa part humana, innocent que tenim tots i que utilitzem ben poc.
No hauríem de pensar menys i sentir més? No hauríem d’ésser
més humans? No actuem moltes vegades quasi com si fórem màquines, autòmats?
No hauríem d’obrir el nostre cor? D’utilitzar menys els ulls
i per tant jutjar menys? No hauríem
d’aprendre a tractar a les persones com
allò que realment són, persones?
“El tiempo que perdiste por
tu rosa hace que tu rosa sea tan importante”.
Encara que no ho semble el nostre bé més apreciat es el temps,
per tant compartir-lo amb algú fa que este algú siga important... Perquè mentre
jo estic parlant amb tu podria estar fent mil coses més, no obstant això no, no
ho faig continue amb tu... perquè... m’importes.
Pàgina 88
“Eres responsable para
siempre de lo que has domesticado. Eres responsable de tu rosa...”
Quan domestiquen i ens domestiquen (establim llaços), ja “donem”
una part nostra a aquesta persona i en cas de que li ocorrega qualsevol cosa en
som responsables perquè ens importa, la relació ens “obliga” a ésser al costat
de la persona passe el que passe.
Pàgina 92
“Lo que enbelllece al
desierto es que esconde un pozo en cualquier parte...”
El que fa que la vida siga tan extraordinària es que et
sorprenga, que les coses canvien. Qualsevol dia és diferent de l’anterior i del
pròxim igual que en cada passeig pel desert podem trobar un pou o no.
Pàgina 97
“Pero os ojos estan ciegos.
Es necesario buscar con el corazón.”
Els nostres sentits moltes vegades ens poden jugar males
passades. Per aquesta raó és necessari buscar amb el cor. Però no interpreteu
el cor com un òrgan que impulsa la sang al llarg del nostre cos, que també ho
fa si... penseu en el cor com eixa part humana, innocent que tenim tots i que utilitzem
ben poc.
Pàgina 104
“Tu tendrás estrellas como
nadie las ha tenido”.
“Tú tendras estrellas que
saben reir”.
I pensar que de sobte entre dues persones que no es coneixien
de res ix aquesta relació... Com som les persones! Perquè cada vegada que mirem
al cel riurem, jo almenys m’enrecordaré del Principito i de la seu rialla.
És curiós el fet d’identificar a aquest dolç xiquet amb els
astres, però no es el Principito pur com les estrel·les? No te ell una claror
especial que el fa únic?
Pàgina 113
“Decídme que el Principito
ha vuelto”.
A mi m’agradaria anar al desert un dia i trobar-me amb el Principito. Seria un plaer conèixer-lo, poder
parlar amb ell, escoltar la seua rialla...
Opinión personal: Únic!
Aquest llibre m’ha agrada moltíssim! De xicoteta ja l’havia
llegit però com si fóra un compte simple on hi havia un home, una rabosa, un
príncep... no obstant això ara quan l’he tornat a llegir he pogut gaudir moltíssim
i aprendre d’ell.
