Poesía

Hoy dedico una entrada para reivindicar la utilización de la poesía.

Ahora decimos poesía, y la gente se extraña, como si fuera algo del siglo pasado. ¿Poemas? A ver María que no estamos en la edad Media, ya nadie escribe ni lee poesía.

Pues yo maldigo a esa gente, no saben lo que dicen. Nos movemos en un mundo tecnificado donde, sí, claramente tenemos todas nuestras necesidades fisiológicas cubiertas, pero, ¿donde queda la autorrealización? ¿y la trascendencia?
Creo que es ahí donde debería entrar, a parte de otras muchas cosas, la poesía.
Cada poema, cada verso, cada palabra ocupa un lugar en este mundo, y con todo su peso, ya que bien sabemos que las ideas tienen un poder mayor al de las armas, influyen tanto en aquel que escribe como en aquel que lo lee.

No sólo es el placer de escribir poesía, tampoco el de escucharla recitada de los labios de quien quieres, o de leerla tu, la cuestión está en sentirla, en vivirla, en notarla con cada fibra de tu piel. La poesía es vida.


"No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos."

El MUNDO AZUL

EL MUNDO AZUL

Albert Espinosa

«Cuando alguien no te entienda, dile: “no importa, ama mi caos.” El caos es lo que te hace diferente, lo que la gente no entiende de ti o lo que desea que cambies, cuando en realidad has de amarlo. Y no sólo eso, después de amarlo, tienes que agrandarlo.”

Rafa et jure per d'amunt de tots els quadres que tinc a la meua habitació que aquest treball no l'he copiat.

Página 22

“Un problema es tan sólo la diferencia entre lo esperado y lo obtenido de las personas o de la vida.”

Moltes vegades ens ocorren coses que no esperem, no sabem com actuar davant elles, aleshores ens trobem front un problema. Però un problema ha d’ésser sempre roí? No existeixen els bons problemes? Com distingir una casualitat d’un problema? Segurament, la paraula problema ens sona malament, no obstant això, tot problema, és un problema, i com a problema que és té una solució, només cal trobar-la. Paciència.

Página 23

“Jamás escuchó a las personas. El mar decía, al menos, no intentaba engañarte”

La natura, ella no pot dir-te mentides, és la realitat així com tu la veus, ella és. En canvi, nosaltres, les persones variem el caràcter, inclús les nostres paraules d’un dia a un altre.  

Página 29

“Siempre he creído que los problemas no existen, se crean pensando.”

L’altre dia parlant amb la meua iaia em va preguntar que em passava, que feia cara de cansada. Jo li vaig respondre que no hi havia dormit prou, i que aleshores, estava morta. Ella va riure, i em va preguntar si era per algun xic. Jo, òbviament vaig negar, li diguí que no sabia la raó, però que no podia dormir, que estava pensant fins altes hores de la matinada. Ella només va contestar: “Filla meua, en aquesta vida qui pensa massa viu poc, gaudix”.

Página 31

Y recuerda que cuando expliques esta teoría sobre la libertad, sobre no tener obligaciones, todo el mundo te dirá: “si todos lo hiciéramos, si todos fuéramos libres de elegir, de obligaciones, de deseos… ¿Qué sería de este mundo?”

Tú sólo respóndeles: “y haciendo todo lo que se supone que debemos hacer… ¿Qué es de este mundo?”

Llig aquests paràgrafs i no sé que respondre. Podria dir que comparteix el seu sentit, no obstant això, em donen por.

Perquè, clar, no puc imaginar un món sense organització, sense llei, viuríem caòticament. Però, què no vivim ja en el caos? La gent mor de fam, hi ha guerra, injustícia, patiment... Com seria aquesta vida si ens deixarem endur pels sentiments, per la passió... Ho sent, no ho puc imaginar, la societat moderna ha influït massa en mi...

Página 38

“La base de todo es pensar que hoy es el día que morirás. Eso da sentido a la vida. No hay más.”

“Un dia sense riure es un dia perdut”, no diuen això? Imagina’t que vas a morir. Què faries? Aniries a classe? La mort dóna sentit a la nostra vida, la mort es eixe  final apoteòsic, gegant. La mort... Li tenim por sense saber que és, tenim por allò que ens és desconegut i que no podem comprendre... La mort...

“Y cuando al día siguiente despiertes, tendrás la mayor de las alegrías al darte cuenta de que te han regalado veinticuatro horas más.”

Et trobes malament? Trist? Doncs quan et sentes d’aquesta manera, pensa, ets viu. Mira tot el que t’envolta. Tens llum, tens color, música, persones... La vida és meravellosa, extraordinària.

“Pero recuerda que cada día lo has de vivir a tu manera. ¿De qué sirve vivir con sus reglas?”

Qüestió: Qui és l’amo de la teua vida?

Resposta: Tu, només tu.

Has de viure com tu vulgues, de la manera que sigues feliç. Si fas quelcom que siga per voluntat pròpia, per gust, per plaer. Si has d’anar a classe, gaudix, pensa i aprén; si has d’anar a un soterrament, plora, però gaudix plorant, si beses algú, besa-li, besa-li com et done la gana.

“No, no viviremos mil años, viviremos un día: ¿trabajarías ese día?, ¿pagarías facturas, ¿te interesarían las noticias?

Si et digueres que demà vas a morir, dis-me: aniries a classe? Et tancaries a la teua habitació? Clar que ploraries per deixar aquest món, però no faries res per a gaudir fins l’últim minut? Per  ésser amb la teua família, amb ton pare, amb ta mare? No buscaries la persona que estimes i li plantaries un bes?

Potser no vages a morir demà, però si hi mors, al menys que la teua vida haja sigut plena. Mai es sap... Per aquesta raó escolta’m, què et costa dir a la gent que l’estimes? Què et costa somriure? Viu cada dia com si fóra l’últim.

“No tienes que hacer nada que no desees- No te obligues a nada que no necesites. Tan sólo vive el segundo, disfruta el minuto.”

Sincèrament em costa comprendre aquesta frase, ja que en la meua vida tinc moltes obligacions, que dic! Tots tenim obligacions. No podem deixar-les.

Com podem no fer allò que no desitgem? Com podem no obligar-nos a fer allò que ens demanen?

Vinga, tot per l’aire!

Què es realment la llibertat? Fer el que em dona la gana? Però es que si fas el que et dóna la gana ja no ets llibre, sinó que ets esclau dels teues propis anhels. Això es massa complexe...

Página 39

“El problema no es que sólo usemos el diez por ciento de nuestro cerebro, sino que no utilizamos ni el dos por ciento de las emociones de nuestro corazón.”

Ens hem acostumat a pensar massa i a sentir-ne molt poc. I si empraren tota la nostra capacitat en les emocions, en els altres? Què ocorreria? I si deixarem a un costat la tècnica i tornarem a aquells temps on no hi havia res meu ni teu, on hi havia un nostre. Aquells temps coneguts per daurats on l’home era, encara, humà.

Página 71

“Se ha de latir fuerte para que el mundo sepa que existes”

Quantes persones som al món? Amb tanta gent has d’alçar més la teua veu, la veu del teu cor perquè t’escolten.

Página 80

“Sólo es feliz el que es libre. Sólo es libre el que es lo que debe ser.”

La llibertat implica felicitat? Què hem d’ésser per ésser lliures? Com saber que ens fa lluïres i què no?

 Página 81

“Para vivir, ¿hay que perder las razones que nos hacen vivir?”

I si visquérem deslligats a tot? Aleshores seriem lliures? Quines són eixes raons que ens fan viure? La família, els amics? I si els perds que et queda llavors?

Página 89

“Las dudas no resueltas son miedos no aceptados”.

Quantes vegades hem dubtat que una persona ens estimara només perquè no ens hem atrevit a preguntar-li’l! Els dubtes que no hem aclarit son pors a les quals no ens hem pogut enfrontat. En aquest cas de les relacions de parella tenim por al rebuig, al “no”. Però hi ha més casos, i la por a estudiar una cosa distinta a la que “sempre” havies pensat que anaves a fer? Eixa por a que t’agrade una altra cosa, més que la que durant mitja infància has desitjat? POR AL CANVI, A EIXIR DE LA NOSTRA ZONA DE CONFORT.

Página 94

“Ser un niño y un adulto.       Un niño que imaginaba y un adulto que saca las fuerzas para sacar esos sueños adelante.”

Com admire els xiquets quina ment la seua, i els adults quina força de voluntat! No creieu que en realitat hauríem de mantenir eixe xiquet dins nosaltres i com adults realitzar els somnis d’aquest infant?  

Página 109

“Ellos siempre decían que el amor era como el ajedrez. Que hay gente que ama con movimientos rápidos, como los alfiles o las torres. Otros quieren de forma extraña, como los caballos. Y finalmente hay otros que son como peones, que no saben amar, sólo saben dar un paso corto, pero esos `pueden llegar al final del tablero y conseguir encontrar otra forma de querer.”

Quina preciosa comparació entre els escacs i l’amor. A la nostra vida trobem tot tipus de peces.  Aquells que van ràpid, un altres que son estranys/diferents i finalment uns altres que en un principi no saben estimar però que finalment aprenen...

Página 114

“Poseer es un error. No hay de querer a una persona para ti, la has de compartir con la naturaleza y con el mundo. Debes saber que no te pertenece. Si deseas algo sólo para ti, tarde o temprano lo perderás.”

Tot el que es té hi ha un moment en el qual es perd. Si desitges quelcom només per a tu, estàs siguen un egoista.   Tots pertanyem al món, cap persona es de ningú.

Página 119

“Siempre he odiado esa frase que se dice de que no existe una palabra para llamar a los padres que pierden un hijo. Esas palabras continúan siendo "madre" y "padre". No se pierde jamás ese estatus.”

Per què quan una persona perd son pare o sa mara o ambdós l’anomenem orfe? Que no continua sent un fill? I els pares que han perdut un fill, per què no continuen sent pares? Cal canviar el seu estatus? I els records? I el seu sentiment? Què amb les paraules canviem la condició de les persones?

Página 129

“Se esclavo es un placer cuando el placer máximo es no ser esclavo de nada.”

Som esclaus en la nostra vida? Doncs clar, som esclaus de les modes, d’allò que es més “cool”... I som feliços sent esclaus?

Com seria si fórem completament lliures? I sinó depenguérem de res? El plaer màxim?

Página 138

-         No todo es sexo y amor

-         El sexo es el juego más divertido y el más sencillo.

-         Pero el sexo y el amor son solo anzuelos.

En la vida no és l’amor el més important, encara que la gent ho pense, en la vida el sexe no és allò més important. Aquestes dues coses serveixen dons per enllaçar la nostra vida, per unir persones.

Quasi tot el món pensa creo que es fonamental tenir parella, però que no es pot estar bé a soles? Què no es pot trobar l’amor en la felicitat?

Página 143

“El caos es la personalidad sin juicio ni moral”.

“Jo soc jo i les meus circumstàncies”, aleshores, la meua personalitat, també ha estat influïda per la societat, per la publicitat i tot això, i si aconseguirem, però alliberar-nos de  tots els prejudicis?

I si tots en deixarem dur pel nostre caos? Com seriem realment?

Página 147

“Ama tu caos, ama tu diferencia, ama lo que te hace único.”

El caos és allò que et fa diferent, únic. És la teua essència, el teu jo real, sense cap mena de filtres. Per aquesta raó ha d’aprendre a expressar-ho, a gaudir d’ell. Perquè cadascú tenim el nostre caos, i hem de conviure amb ell. No podem retenir-lo.

Página 160

“Cuanto más pronto entiendas que cada minuto es un regalo, antes comenzarás a vivir. Pero no debes comprenderlo en clave de la vida, sino de tu muerte.”.

No hem de viure d’esquenes la mort. Hem de tenir-la present, perquè és la qual dóna sentit la teua vida. Per aquesta raó, no has de viure, pensant en la vida, has de viure pensant en la mort. La mort fa que ens tomem açò  amb serietat perquè quan hi ha la mort t’adones que no tens tot el temps del món, només tens el temps de la teua vida.

Página 163

“No nos enseñan a crecer, quizá no deberíamos crecer”.

Cap persona m’ha dit que he de créixer, o canviar. Cap persona m`ha parlat d’eixa obligació. Per què canviem aleshores? Per què tanquem el xiquet que érem en una habitació i després tirem la clau?

Página 171

“No se trata de sufrir, se trata de comprender el sufrimiento”.

En la vida vas a patir molt, vulgues o no, la tristor, la desgràcia, la pèrdua, t’agafa sempre. Per aquesta raó hem d’aprendre a sofrir, i quan aprenem a patir, hem d’aprendre a comprendre el nostre patiment. No podem gaudir d’ell, però si que podem acceptar-lo.

Página 186

“Mira con cuidado que estás pisando mis sueños”.

Mai deixeu que cap persona us pise els vostres somnis, perquè aquestos són vostres, i de ningú més. Cap persona té dret a destruir-los.

Opinió Personal:

Aquest no és el primer ni l’últim llibre que llig d’A. E. Admire moltíssim aquest home. Totes les seus obres són un alegria per al teu cor. T’ensenya, et diu petits consells per viure millor, per aprendre a viure.

Done les gràcies al meu professor de filosofia per haver-me donat a conèixer aquest autor tan... meravellós.

"Nuestras vidas son los ríos..."

Quieras o no, todos vamos a morir. Un famoso divulgador científico dijo una vez que “somos polvo de estrellas”, pues de ese mismo polvo que nacemos es en el que después nos convertimos.

Somos seres con un reloj biológico, tic-tac, la aguja se mueve, y por cada vez que respiras, creyendo que así te mantienes vivo, en realidad, te oxidas y vas muriendo, poco a poco. Cada segundo que pasa, es un segundo menos en este paraíso , o, para otros, infierno natural.

Sin embargo, una vez nos morimos… ¿Vamos a algún sitio? Y si vamos ¿A dónde nos dirigimos?

La muerte es un fenómeno amargo, que nos entristece, la muerte te arrebata lo que más quieres, personas. Un amigo, un padre, un hermano… Y tú, mientras, sin poder hacer nada, incapaz de volver atrás en el tiempo…

¿Tiene sentido vivir? Total, luego nadie nos recordará, nuestros hijos, si, nuestros nietos… Pasaremos desapercibidos por la historia de la humanidad, seremos sombras de cuya existencia nadie se habrá percatado. Entonces, plantéate, si más pronto o más tarde vas a morir, ¿por qué continuar vivo?

Lo bueno dura poco.

¿Nunca  os habéis dado cuenta de lo rápido que pasa el tiempo cuando todo va bien?

Mirad como el tiempo corre en verano, o en fallas, incluso cuando tienes los finales.

¿Será verdad lo que dice la teoría de la relatividad de Einstein?

Cada día me  doy cuenta, lo bueno dura poco. Lo agradable va en frascos pequeños. 

¿Y eso por qué?

¿Recuerdas esa sensación, sí, esa cuando se sienta  a tu  lado el chico que te gusta?

¿Y, cuando entras a clase por la mañana y tienes a primera hora tu asignatura favorita?

Que efímero todo… 

Tempus fugit.

Avuí

Avuí

Avuí és un dia especial, el dia del llibre.

Avuí és el nostre dia, el dia dels llectors de Dante, Cervantes, Shakespeare o Flaubert,  que, amb les seues històries a todos nos han fet somniar, riure i  plorar.

Avuí és el nostre dia, el dia d'aquells que ens entenem i ens sentim membres de la mateixa espècie per compartir la meravellosa afició a la lectura.

Avuí em declare  amante incondicional de la literatura.

Avuí admet que per  les meues venes no hi corre sang sino tinta, i malgrat que en un futuro pretenga sanar  personas, abans, fou la literatura qui salvà la meua ànima.

Avuí cride als quatre vents que llegir es divertir-se, però també aprendre a partir de l'experiència de l'altre. 

Avuí sóc consciente de que les idees i les paraules poden canviar el món.

Avuí sé que la literatura ens fa més humans.

Avuí la literatura ens manté vius.

Feliç dia del llibre. 

Las Normas de la Casa de la Sidra

Las Normas de la Casa de la Sidra

"Buenas noches Príncipes de Maine, Reyes de Nueva Inglaterra".

Rafa, et jure per damunt de tots el poemes que, he escrit o escriuré, que no són pocs, que aquest treball no l'he copiat.

2:13

"No lloraba. Los bebes huérfanos saben que llorar no sirve de nada."

Quan he vist aquesta pel·lícula m’he emocionat. He imaginat el dolor, el mal que ha de sentir la gent que no ha conegut als seus pares. Oh la família, la llar, la gent que t’envolta i mai  o quasi mai et rebutja.

No obstant això, m’he fixat i els xiquets de l’orfenat no pareixen tristos, sinó tot el contrari, els són la seua família, cuiden tots de tots.

7:25
"Hagas lo que hagas, debe ser de provecho".

Una de les coses que ens mostra aquest film que es en esta vida el més important es ser útil  per la resta. Si, estem al món per fer alguna cosa. Allò que dóna sentit a ala vida es la transcendència, es  a dir, com tu amb les teues accions influeixes en la resta. D’aquesta manera tu, i no més tu, canvies el món, una persona...

No hem de pensar que li puc traure a la vida de profit, no al contrari, cal dir, que li puc donar jo a la vida?

11:44

"Buenas noches Príncipes de Maine, Reyes de Nueva Inglaterra".

Que importants que on els noms! Tots tenim un nom que no triem. Però eixe nom que se'ns dóna al nàixer és la forma de diferenciar-nos de la resta. Tots som Homo Sapiens, no obstant això jo sóc Homo Sapiens i a més a més Maria Roca. Encara que eixe Maria pot derivar en Mary, Marieta...

Malgrat to això hi ha formes de referir-se  a  les persones diferents del nom que ens atorguen els nostres pares, els anomenats "malnoms", que a més de designar una persona ens parlen 'una qualitat o defecte.

M’agrada molt que els anomene aixina, prínceps, reixos... Demostra moltíssima tendresa i estima. El dr.  Canta pel futur d’aquests xiquets que el dia de demà formaran part del món.

17:57
“Para averiguar si seré yo el héroe de mi propia vida o si otro ocupa ese lugar habrá que leer hasta el final.”

En aquesta vida no sabem el que ens va a ocórrer. Si que podem triar, decidir i tot això, però potser  passen coses que no esperàvem. La vida ens sorprén, per aquesta raó, només podrem esbrinar el nostre futur quan arribem al final de la nostra història. No hi ha opció. Aixina com si que podem predir els temps que farà la setmana que ve, no podem predir el nostre futur.

23:18

“Es lo que tienen no hacer nada que otro imbecil hará el Trabajo”.

Moltes vegades quan la gent em demana apunts, jo els preste, i sempre, bé quasi sempre ho faig amb un somriure a la cara. No obstant això, pense després, demanaria jo apunts a ells? Doncs no, no ho faig, em costa molt. Si puc fer-ho jo, a la meua manera, per què no ho vaig a fer?

Si, potser sone a que sóc una orgullosa de merda, però, pense que es el meu deure, jo faig el meu “yo me lo guiso, yo me lo como”. Segurament es que desconfie de la gent, i per aquesta raó, no els demane res. No ho sé. Crec que si ho faig jo estarà ben fet, no obstant això, si ho fa un altre... Jo em puc equivocar, això no vos ho vaig a negar, però també es pot equivocar l’altre.

24:45

“Te alegras de vivir bajo cualquier circunstacia.”

VIURE, VIURE, VIURE. Em sorprèn encara que siga orfe Homer estima la seua vida. S’alegra de viure encara que  estiga sense els seus pares. Pensa que estar viu es la major meravella que li podia haver ocorregut D’aquesta manera, gaudeix de la vida, perquè fàcilment sa mare podria haver avortat, però no. Homer es una d’eixes persones que estan agraïdes a la vida, malgrat les seues circumstàncies.

32:27

Nadie, cuida de nadie.

En quin món vivim? A l’orfenat vegem com tots son una pinya, una família, no de sang però si d’ànima. I ara que Homer ix a l’exterior? I la guerra, i la fam? Als petits cercles humans es molt fàcil trobar amor, tendresa, però després fora, què ens trobem de sobte?

Pareixem taurons, disposats a menjar-nos al primer de torn. atents a la desgràcia aliena.

Què ocorreria si tots cuidarem de tots? No milloraria aquest món d’humans tan inhumà?

52:28

“¿Qué ha hecho la ley por nadie de aquí?”

Si ho pensem, la llei, en realitat existeix per a donar-nos seguretat, però que ha fet la llei per nosaltres? No continuen havent assassins i lladres? Quina diferència hi ha entre que hi haja llei o no?

El problema no el trobem a la llei, el trobem a les persones.

1:07:00

“Lo creeran si quieren creelo”.

En podran contar mentides, veritats... Però som nosaltres els quals decidim si volem creure-ho o no.

De vegades, creem allò que volem creure, no hi ma més. Si ens agrada, l’assimilem, inclús en moltes ocasions la mentida es tan agradable que la tomem per una realitat. No obstanti això, hi ha fets, actes que no acceptem, per què? Doncs perquè no volem.

1:14:00

“Adolescencia la primera vez en nuestra vida que creemos tenir algo que ocultar a los que nos quieren.”

“Juventud divino tesoro...” Adolescència, la edat del tito! No us a passat mai, ara que sou jóvens que us heu emprenyat amb el món? No sabeu perquè però teniu alguna cosa dins vostre que us fa ma, que us amarga. Jo he sentit moltíssimes vegades aquesta emoció.

Però que volem ocultar els jóvens? Potser, volem ocultar la por que tenim del món, la por que tenim a eixir fora, la por a no ésser acceptat.

La teua mare et pregunta per què ets trist... tu no saps que respondre.

A més a més, és en aquesta època en la qual comencen, els “vicis primerencs”. Que li ocultem als nostres pares, a la gent que ens estima? Doncs, que tenim nuvi, que hem començat a fumar...

1:17:00

Los seres humanos deberían que aprovechar los momentos en que se les permite jugar a ser dios porque no son demasiados.

Jugar a ésser Déu o no jugar a ésser Déu eixa es la qüestió. Quin dret té una persona a decidir sobre la vida de l’altre?

Vam estudiar que l’avortament es contradictori a la vida, és clar, avortar significa matar.

També,  vaig aprendre que quan una persona “juga a ésser Déu”, està reduint el significat del Sentit de l’altre. Per què jo puc viure i tu no? Per què? Qui ets tu per decidir si he d’estar mort o viu?

No obstant això, la pel·lícula ens mostra a eixes mares joves, eixes que no tenen res. Serien més desgraciades amb un fill que sense ell? Penseu, penseu, aquest tema alça controvèrsia al meu esperit.

1:17:55

"No me arrepiento de nada de lo que he hecho. Ni siquiera lamento quererte.”

“Vivir sin arriesgarse es igual a no vivir” diu Fito en una de les seues cançons. Hem de penedir-nos per allò que hem fet?  Moltes vegades si que ens sentim malament per les decisions, pels nostres actes... Però si ho vas fer tindries alguna raó no?

A més a més, sempre hi haurà una cosa de la qual no ens podrem penedir mai, es aquesta, l’amor. Tu estim, estima molt, estima fins que l’ànima et faça mal, mai et cansaràs d’estimar.

1:44:29
“A veces hay que romper las normas para aclarar las cosas.”

En un tem de filosofia vam estudiar la Moral. La Moral es aquell conjunt de normes d’aplicació pràctica que es troben presents en la nostra societat.

Quan aquestes normes no es complixen cauen en la immoralitat. Però, després u, es para a pensar, en que hi ha situacions on és necessari trencar les normes, situacions en les quals l’individu a de prendre les seues pròpies decisions. A més a més, hi ha normes que no són correctes, o si ho són que tenen altes normes que les contradiuen.  

1:55:00

“Así es como empecé mi nueva vida, con otro nombre y todo nuevo a mi alrededor. Me pareció vivir en un sueño. Los recuerdos de mi pasado están demasiado cargados de falta de esperanza. No sé si duró un año, más o menos, solo se que ocurrió y que ahora es todo diferente. Como tenía que ser y quiero que sea.”

A què ens trobem destinades les persones? Bé, perdó, ens trobem predestinats? M’explique, hi ha algú que haja escrit el meu destí?

Difícil resposta eh? Clar en una pel·licula es molt fàcil predir que ell, segur, seguríssim que anava a tornar a l’orfenat, però us recorde, es un film, un film. En la vida no podem saber sempre on anem a acabar. Si clar que podem triar-ho (i no del tot), però mai es sap... qui sap, potser eres un poeta, i acabes sent metge, potser eres un enginyer i acabes sent filòsof. Mai es sap.

La cosa és que t’agrade, i sobre tot que et faça feliç.

També m’agradaria parlar de la manera que ell recorda els temps que ha esta com venedor de pomes. Crec que ho tindrà sempre present, eixe record, però amb un regust amarg. Com nosaltres, que ens agradaria tornar enrere, cap èpoques de la nostra infantesa... però el temps passa, la vida passa, tot passa, i, només podem recordar.  

Preguntes que m’han sorgit mentre veia el film:

-Cal tenir una família per a ésser feliç?

La família, segons la piràmide de Maslow, es una necessitat quasi bàsica. La família, ens dóna seguretat, suport.

Imagineu eixir de classe i no tenir el dinar preparat a la taula de casa, o anar-vos al llit sense que vostra mare us haja donat un petó...

Però després pense, hi ha gent que no ha tingut família, i és feliç, com ho fan?

Actualment tenim la visió de família sempre que hi ha llaços de sang, tanmateix, la família pot ser família sense que compartisca la mateixa informació genètica. Que no es igual de fill un natural que aquell que ha sigut adoptat?

Jo crec que la gent que no té família, la troba en la resta, en aquells que li envolten.

-Com es pot jutjar que un pare tinga relacions sexuals amb la seua filla?

Com ja sabeu tots els animals,  encara que hi ha excepcions si les busquem, fan una cosa que s’anomena bestialisme. Aquesta consisteix en què pares amb filles i mares amb fills poden mantenir relacions sexuals.

Però en l’ésser humà? Com funciona això?

Jo, no veig correcte que un pare ho faça amb la seua filla, a més obligant-la. Pense que l’adult ha d’estar prou trastornat per fer una cosa tan terrible.

No obstant això, clar després pense, si ho fan el animals per què nosaltres no? D’on sorgeix eixe pudor?

No dic que estiga a favor de les relacions entre gent consanguínia, però si que hem pregunte d’on apareix eixe rebuig.

Opinió personal:

Aquest film m’ha agradat moltíssim. Encara que la pel·lícula, en molts moments, siga dura,  hi hagut d’altres que m’ha fet plorar.

A més a més m’ha fet plantejar-me dubtes al voltant de l’avortament, la família, i el destí de cada persona. 

El Gran Dictador

El Gran Dictador

"¡Un mundo de rubios, dominado por un moreno!"

Rafa, et jure per damunt de la meua llibreta de matemàtiques (en la que tinc un 10) que aquest treball no l'he copiat. 

43:08

-Cree usted en Dios?

-Yo si, creo que es necesario creer en alguna cosa.

-Sueña despierto?

-Yo si, son los únicos momentos en los que soy feliz.

Vaig llegir que nosaltres, els éssers humans, creem en Déu perquè tenim una necessitat de creure en alguna cosa. D’aquesta manera inventem un Déu que ens acompanya un Pare que mai ens deixa assoles. Déu apareix com una resposta davant la mancança de companyia.

52:45

Escena on Adolf Hinkel juga amb un globus terraqui com si fora una pilota de gimnàsia.

A mi aquesta escena m’ha fet riure, no obstant això després, m’he aturat a pensar, realment que representa? Doncs, podem veure les ànsies de poder d’Adolf, juga com si el món fóra seu, només seu.

L’home, l’ésser humà sempre ha tingut un afany per controlar tot allò que li envolta. Conquerir, descobrir, esclavitzar...

Potser d’aquesta manera es seta bé, si la resta es troba per baix teu, tu ets sents tot poderós.

1:54:02-1:58:05

Discurso final

“...No quiero gobernar ni conquistar a nadie, sino ayudar a todo el mundo, si fuera posible: a judíos y gentiles; a negros y blancos. Todos queremos ayudarnos mutuamente.”

Per què necessitem ser tirans i governar els altres? Una forma de sentit de la vida es la de la llei del més fort on la felicitat es troba quan es té el control de la situació i la gent fa només el que tu li demanes.

No obstant això, perquè uns han de governar als altres? No som fills d’un mateix Pare, de la mateixa Terra?

En compte de ficar-nos en contra uns dels altres per veure qui mana, no hauríem d’ajudar-nos?

 “Los seres humanos son así. Queremos vivir para la felicidad y no para la miseria ajena. No queremos odiarnos y despreciarnos mutuamente. En este mundo hay sitio para todos. Y la buena tierra es rica y puede proveer a todos.”

Tots els éssers humans busquen en  la seua vida éssers feliços. Volem viure per la felicitat.

Però, jo si que he vist gent a la qual li agrada fer mal a la resta, no obstant això, no vull dir que tota la raça humana estiga condemnada. Podem canviar d’actitud, en compte de dir açò es meu, açò es teu, hauríem de dir, açò es nostre.

I aquells temps daurats on no hi havia fronteres, ni països, ni interessos? Beneits temps daurats en els quals tu podies agafar una poma d’un arbre sense haver de pagar, on bevies de l’aigua de la Terra i no de l’aixeta.  No podríem tornar a aquests temps en els quals no existien els possessius? La Terra pot mantenir-nos a tots, té els recursos suficients, només cal aprofitar-los correctament.

“El camino de la vida puede ser libre y bello; pero hemos perdido ese camino.”

Cap on va la humanitat? Cap on ens dirigim? Hem perdut el Nord.  Veig les notícies i el meu cor  mor de pessimisme, gent que mor injustament, fam per tot arreu... Per què, per què?  

No podríem fer d’aquesta vida una meravella en compte de barallar-nos els uns amb els altres?

“La avaricia ha envenenado las almas de los hombres, ha levantado en el mundo barricadas de odio, nos ha llevado a la miseria y a la matanza.”

Es l’ésser humà bo per naturalesa i la societat el fa roí, o és en canvi l’ésser humà roí per naturalesa i la societat el fa bo?

D’on apareix eixe mal que enverina la nostra ànima i no ens deixa viure?

Aquestes preguntes no tenen resposta, però si que puc fer-ne un comentari al respecte. En primer lloc, cal tenir present que l’ésser humà es lliure, si, i en aquesta llibertat es troba el seu dret a triar el que està bé i el que està malament. Aleshores, hem elegit matar-nos els uns als altres?

“ Hemos aumentado la velocidad. Pero nos hemos encerrado nosotros mismos dentro de ella. La maquinaria, que proporciona abundancia, nos ha dejado en la indigencia.”

La gent diu que utilitzem menys del 10% de la nostra capacitat cerebral, però realment allò que més hauríem d’utilitzar són els nostres sentiments.

Vivim en una societat tecnificada, arrelats cadascun al seu gueto. El coneixement s’ha partit, fraccionat.

Ara en compte d’ésser sers humans pareixem màquines. Si, el desenvolupament clar que està bé, clar que ens dóna benefici, però no ens a d’allunyar de la transcendència.

“ Nuestra ciencia nos ha hecho cínicos; nuestra inteligencia, duros y faltos de sentimientos. “

La ciència, oh la ciència, beneita ciència per a uns, i odiada pels altres. La gent es pensa que amb la ciència es pot explicar tot! Que enganyats que viuen! No, res de res, la ciència mai podrà explicar-ho tot.

Es pot explicar un sentiment? Si, tu pots dir que es química i tot el que vulgues, però on és exactament, jo no el veig. Podem explicar l’amor? Clar que no, l’amor no es pot reduir a una mera secreció de neurotransmissors i   hormones. Podem explicar a Déu? Podem definir-lo amb alguna fórmula?

“Pensamos demasiado y sentimos demasiado poco.”

Aquesta es una de les frases que més m’agrada de la pel·lícula. Si en compte de pensar tant sentirem més, oh quin món tindríem!

La gent s’escandalitza quan es parla de la possibilitat d’un món on no hi haguera normes i la gent es guiara només pels seus impulsos i emocions, diuen que seria una bogeria, que pareixeria la jungla en compte de la civilització, que estaríem perduts! No obstant això, no l’estem ja, ara que pensem?

 “Más que maquinaria, necesitamos humanidad. Más que inteligencia, necesitamos amabilidad y cortesía. Sin estas cualidades, la vida será violenta y todo se perderá.”

I si en compte de pensar tant actuem més? Per què Hitler no sentí compassió pels jueus, pels gitanos, pels homosexuals?

En compte de calfar-nos tant el cap, hauríem d’utilitzar més el cor. Tenir en compte l’altre, ajudar-li.

“¡Soldados! ¡No os entreguéis a esos bestias, que os desprecian, que os esclavizan, que gobiernan vuestras vidas; diciéndoos qué hacer, qué pensar o qué sentir!”

No estem esclavitzats?  Quan dic això hem referix, no som esclaus de les modes, del mòbil, del govern... Si que tenim llibertat d’expressió però que algú ens escolta?

No ens adonem de com el govern influeix en nosaltres, de com les multinacionals volen canviar-nos. Ens esclavitzen només pensen es esclavitzar en el seu negoci, deixen enrere el valors.

“¡Vosotros no sois máquinas! ¡Sois hombres! ¡Con el amor de la humanidad en vuestros corazones! ¡No odiéis! ¡Solo aquellos que no son amados odian, los que no son amados y los desnaturalizados!”

No som màquines, som hòmens, som éssers amb sentiments, capaços d’amar.

Naix al nostre cor una emoció d’estima per l’altre. Per què l’odi? Per què la guerra? Per què? No estem fets a imatge i semblança de Déu? No som tots germans i germanes?

“¡Soldados! ¡No luchéis por la esclavitud! ¡Luchad por la libertad!”

Oh lluitar per la llibertat, per la pau... quina antítesi. No hem d’interpretar les paraules al peu de la lletra, si per alguna cosa s’ha de lluitar es per l’amor, per la pau, per la llibertat. Però no parle de baralles amb armes, amb punyals, parle de batalles amb flors, de batalles plenes de tendresa, on l’únic mitjà de comunicació siga la paraula i no la bala.

 “Lucharemos por un mundo nuevo, por un mundo digno, que dará a los hombres la posibilidad de trabajar, que dará a la juventud un futuro y a los ancianos seguridad.”

Quan llig aquesta reflexió pense, tant genial i preciós que podria ser aquest món, i mireu, mireu-lo bé... No hauríem de tenir tots els mateixos drets, no hauríem d’ésser tots iguals?

Ara treballa qui pot... La joventut s’ha perdut, no sap cap un tirar.

“Los dictadores se dan libertad a sí mismos, pero esclavizan al pueblo.”

Quin afany de tirania naix al cor de l’ésser humà? Per què? D’on apareix?

Quin plaer podria trobar Inkel, o Hitler en matar a gent, en crear pànic i por en el poble?

En una dictadura, el dictador es aquell que té lliberta, mentre el poble es troba esclavitzat. Però no es  Inkel, o Hitler esclau de si mateix? Dels seus desitjos, i emocions?

 “Luchemos por un mundo de la razón, un mundo en el que la ciencia y el progreso lleven la felicidad a todos nosotros ¡Soldados, en nombre de la democracia, debemos unirnos todos!”

Hem de lluitar, lluitar i lluitar. No hem de perdre tot el que hem aconseguit. La vida  es més fàcil, i ara amb tots els avanços podríem arribar fàcilment a ésser feliços i a gaudir de la vida tots per igual.

 “...Las nubes se alejan, el sol está apareciendo, vamos saliendo de las tinieblas hacia la luz. Caminamos hacia un mundo nuevo, un mundo de bondad en el que los hombres se elevarán por encima del odio, de la ambición, de la brutalidad...”

Queda esperança per aquesta humanitat perduda? Encara podrem viure com cal?

L’Apocalipsi parla de com, malgrat que ara la situació del món siga terrible, la victòria del Mal només es aparent. En realitat es el Bé qui gana.

El món, sí aquest món que ens pareix que empitjora, millora encara que no ho creeu. Hi ha un hàlit d’esperança, tan sols cal lluitar per ell.

Opinió personal:

Aquesta pel·lícula m’ha agradat moltíssim perquè no es només una crítica al feixisme. No, va mes enllà, El Gran Dictador,   és un cant a l’esperança, un cant a la democràcia, la  pau i la llibertat.