Las
Normas de la Casa de la Sidra
"Buenas
noches Príncipes de Maine, Reyes de Nueva Inglaterra".
Rafa, et jure per damunt de tots el poemes que, he escrit o escriuré, que no són pocs, que aquest treball no l'he copiat.
2:13
"No lloraba.
Los bebes huérfanos saben que llorar no sirve de nada."
Quan
he vist aquesta pel·lícula m’he emocionat. He imaginat el dolor, el mal que ha de
sentir la gent que no ha conegut als seus pares. Oh la família, la llar, la
gent que t’envolta i mai o quasi mai et
rebutja.
No
obstant això, m’he fixat i els xiquets de l’orfenat no pareixen tristos, sinó
tot el contrari, els són la seua família, cuiden tots de tots.
7:25
"Hagas lo que hagas, debe ser de provecho".
"Hagas lo que hagas, debe ser de provecho".
Una
de les coses que ens mostra aquest film que es en esta vida el més important es
ser útil per la resta. Si, estem al món
per fer alguna cosa. Allò que dóna sentit a ala vida es la transcendència,
es a dir, com tu amb les teues accions
influeixes en la resta. D’aquesta manera tu, i no més tu, canvies el món, una
persona...
No
hem de pensar que li puc traure a la vida de profit, no al contrari, cal dir,
que li puc donar jo a la vida?
11:44
"Buenas
noches Príncipes de Maine, Reyes de Nueva Inglaterra".
Que
importants que on els noms! Tots tenim un nom que no triem. Però eixe nom que
se'ns dóna al nàixer és la forma de diferenciar-nos de la resta. Tots som Homo
Sapiens, no obstant això jo sóc Homo Sapiens i a més a més Maria Roca. Encara
que eixe Maria pot derivar en Mary, Marieta...
Malgrat
to això hi ha formes de referir-se
a les persones diferents del nom
que ens atorguen els nostres pares, els anomenats "malnoms", que a
més de designar una persona ens parlen 'una qualitat o defecte.
M’agrada
molt que els anomene aixina, prínceps, reixos... Demostra moltíssima tendresa i
estima. El dr. Canta pel futur d’aquests
xiquets que el dia de demà formaran part del món.
En aquesta vida no
sabem el que ens va a ocórrer. Si que podem triar, decidir i tot això, però
potser passen coses que no esperàvem. La
vida ens sorprén, per aquesta raó, només podrem esbrinar el nostre futur quan
arribem al final de la nostra història. No hi ha opció. Aixina com si que podem
predir els temps que farà la setmana que ve, no podem predir el nostre futur.
23:18
“Es lo que tienen no hacer nada que otro imbecil hará el
Trabajo”.
Moltes vegades
quan la gent em demana apunts, jo els preste, i sempre, bé quasi sempre ho faig
amb un somriure a la cara. No obstant això, pense després, demanaria jo apunts
a ells? Doncs no, no ho faig, em costa molt. Si puc fer-ho jo, a la meua
manera, per què no ho vaig a fer?
Si,
potser sone a que sóc una orgullosa de merda, però, pense que es el meu deure,
jo faig el meu “yo me lo guiso, yo me lo como”. Segurament es que desconfie de
la gent, i per aquesta raó, no els demane res. No ho sé. Crec que si ho faig jo
estarà ben fet, no obstant això, si ho fa un altre... Jo em puc equivocar, això
no vos ho vaig a negar, però també es pot equivocar l’altre.
24:45
“Te alegras de vivir bajo cualquier circunstacia.”
VIURE,
VIURE, VIURE. Em sorprèn encara que siga orfe Homer estima la seua vida. S’alegra
de viure encara que estiga sense els
seus pares. Pensa que estar viu es la major meravella que li podia haver
ocorregut D’aquesta manera, gaudeix de la vida, perquè fàcilment sa mare podria
haver avortat, però no. Homer es una d’eixes persones que estan agraïdes a la
vida, malgrat les seues circumstàncies.
32:27
Nadie, cuida de nadie.
En quin
món vivim? A l’orfenat vegem com tots son una pinya, una família, no de sang
però si d’ànima. I ara que Homer ix a l’exterior? I la guerra, i la fam? Als
petits cercles humans es molt fàcil trobar amor, tendresa, però després fora,
què ens trobem de sobte?
Pareixem
taurons, disposats a menjar-nos al primer de torn. atents a la desgràcia
aliena.
Què
ocorreria si tots cuidarem de tots? No milloraria aquest món d’humans tan
inhumà?
52:28
“¿Qué ha hecho la ley por nadie de aquí?”
Si ho pensem,
la llei, en realitat existeix per a donar-nos seguretat, però que ha fet la
llei per nosaltres? No continuen havent assassins i lladres? Quina diferència
hi ha entre que hi haja llei o no?
El
problema no el trobem a la llei, el trobem a les persones.
1:07:00
“Lo creeran si quieren creelo”.
En
podran contar mentides, veritats... Però som nosaltres els quals decidim si
volem creure-ho o no.
De
vegades, creem allò que volem creure, no hi ma més. Si ens agrada, l’assimilem,
inclús en moltes ocasions la mentida es tan agradable que la tomem per una
realitat. No obstanti això, hi ha fets, actes que no acceptem, per què? Doncs
perquè no volem.
1:14:00
“Adolescencia la
primera vez en nuestra vida que creemos tenir algo que ocultar a los que nos
quieren.”
“Juventud
divino tesoro...” Adolescència, la edat del tito! No us a passat mai, ara que
sou jóvens que us heu emprenyat amb el món? No sabeu perquè però teniu alguna
cosa dins vostre que us fa ma, que us amarga. Jo he sentit moltíssimes vegades aquesta
emoció.
Però
que volem ocultar els jóvens? Potser, volem ocultar la por que tenim del món,
la por que tenim a eixir fora, la por a no ésser acceptat.
La
teua mare et pregunta per què ets trist... tu no saps que respondre.
A
més a més, és en aquesta època en la qual comencen, els “vicis primerencs”. Que
li ocultem als nostres pares, a la gent que ens estima? Doncs, que tenim nuvi,
que hem començat a fumar...
1:17:00
Los seres humanos
deberían que aprovechar los momentos en que se les permite jugar a ser dios
porque no son demasiados.
Jugar
a ésser Déu o no jugar a ésser Déu eixa es la qüestió. Quin dret té una persona
a decidir sobre la vida de l’altre?
Vam
estudiar que l’avortament es contradictori a la vida, és clar, avortar
significa matar.
També, vaig aprendre que quan una persona “juga a
ésser Déu”, està reduint el significat del Sentit de l’altre. Per què jo puc
viure i tu no? Per què? Qui ets tu per decidir si he d’estar mort o viu?
No
obstant això, la pel·lícula ens mostra a eixes mares joves, eixes que no tenen
res. Serien més desgraciades amb un fill que sense ell? Penseu, penseu, aquest
tema alça controvèrsia al meu esperit.
1:17:55
"No me
arrepiento de nada de lo que he hecho. Ni siquiera lamento quererte.”
“Vivir
sin arriesgarse es igual a no vivir” diu Fito en una de les seues cançons. Hem de
penedir-nos per allò que hem fet? Moltes
vegades si que ens sentim malament per les decisions, pels nostres actes...
Però si ho vas fer tindries alguna raó no?
A
més a més, sempre hi haurà una cosa de la qual no ens podrem penedir mai, es
aquesta, l’amor. Tu estim, estima molt, estima fins que l’ànima et faça mal,
mai et cansaràs d’estimar.
En un tem de filosofia
vam estudiar la Moral. La Moral es aquell conjunt de normes d’aplicació
pràctica que es troben presents en la nostra societat.
Quan aquestes normes
no es complixen cauen en la immoralitat. Però, després u, es para a pensar, en
que hi ha situacions on és necessari trencar les normes, situacions en les
quals l’individu a de prendre les seues pròpies decisions. A més a més, hi ha
normes que no són correctes, o si ho són que tenen altes normes que les
contradiuen.
1:55:00
A què ens trobem
destinades les persones? Bé, perdó, ens trobem predestinats? M’explique, hi ha
algú que haja escrit el meu destí?
Difícil resposta eh?
Clar en una pel·licula es molt fàcil predir que ell, segur, seguríssim que
anava a tornar a l’orfenat, però us recorde, es un film, un film. En la vida no
podem saber sempre on anem a acabar. Si clar que podem triar-ho (i no del tot),
però mai es sap... qui sap, potser eres un poeta, i acabes sent metge, potser
eres un enginyer i acabes sent filòsof. Mai es sap.
La cosa és que t’agrade,
i sobre tot que et faça feliç.
També m’agradaria
parlar de la manera que ell recorda els temps que ha esta com venedor de pomes.
Crec que ho tindrà sempre present, eixe record, però amb un regust amarg. Com
nosaltres, que ens agradaria tornar enrere, cap èpoques de la nostra infantesa...
però el temps passa, la vida passa, tot passa, i, només podem recordar.
Preguntes que m’han sorgit mentre veia el film:
-Cal
tenir una família per a ésser feliç?
La família, segons
la piràmide de Maslow, es una necessitat quasi bàsica. La família, ens dóna
seguretat, suport.
Imagineu eixir de
classe i no tenir el dinar preparat a la taula de casa, o anar-vos al llit sense
que vostra mare us haja donat un petó...
Però després pense,
hi ha gent que no ha tingut família, i és feliç, com ho fan?
Actualment tenim la
visió de família sempre que hi ha llaços de sang, tanmateix, la família pot ser
família sense que compartisca la mateixa informació genètica. Que no es igual
de fill un natural que aquell que ha sigut adoptat?
Jo crec que la gent
que no té família, la troba en la resta, en aquells que li envolten.
-Com
es pot jutjar que un pare tinga relacions sexuals amb la seua filla?
Com ja sabeu tots
els animals, encara que hi ha excepcions
si les busquem, fan una cosa que s’anomena bestialisme. Aquesta consisteix en
què pares amb filles i mares amb fills poden mantenir relacions sexuals.
Però en l’ésser
humà? Com funciona això?
Jo, no veig correcte
que un pare ho faça amb la seua filla, a més obligant-la. Pense que l’adult ha
d’estar prou trastornat per fer una cosa tan terrible.
No obstant això,
clar després pense, si ho fan el animals per què nosaltres no? D’on sorgeix
eixe pudor?
No dic que estiga a
favor de les relacions entre gent consanguínia, però si que hem pregunte d’on
apareix eixe rebuig.
Opinió personal:
Aquest film m’ha
agradat moltíssim. Encara que la pel·lícula, en molts moments, siga dura, hi hagut d’altres que m’ha fet plorar.
A més a més m’ha fet
plantejar-me dubtes al voltant de l’avortament, la família, i el destí de cada
persona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario